Històric 2015

“Vaig fer tota la imatge i una part de text i vaig suggerir a l’equip de dissenyadors que fes la resta tal i com ells volguessin, i no hem hagut de corregir res, van entendre l’encàrrec meravellosament i crec que els va fer il·lusió. Estic molt satisfet amb el resultat final: segueix sent una obra de Carlos Pazos i, a la vegada, el cartell és molt més interessant”, explica l’artista. L’equip va triar una part de la tipografia i l’artista els havia deixat l’espai perquè incorporessin la marca del festival. Però la col·laboració entre els uns i els altres no es va limitar a que els dissenyadors seguissin fil per randa les instruccions de l’artista. “També van incloure l’ampliació d’una imatge que jo havia enganxat, perquè, com gairebé sempre vaig fer un collage, i van trepitjar la imatge que jo havia posat. La col·laboració per a ells ha sigut estimulant i per a mi el resultat ha sigut magnífic”. Pel que fa la tipografia, l’artista va aprofitar la caixa d’una coneguda marca de xampanys per a algunes de les lletres la de la paraula “Temporada” i la franja amb lunars hi ha a la part esquerra prové d’una luxosa marca de roba interior: “He volgut que la imatge sigui pop-ular i un mica pop”.
El tema central del cartell d’aquesta edició del festival és la màscara, introduït a través de les dues imatges on un home sosté, davant els pits i els genitals, tres pans. Les imatges les va realitzar el mateix Pazos i provenen del seu arxiu. “No les vaig fer expressament per al cartell. Tinc un arxiu d’imatges, realitzades per mi, o retallades, d’idees, i quan em fan un encàrrec el començo a revisar. Vaig trobar força suggerent convertir aquests pans en una màscara. Ho són, però d’una altra manera”.
La imatge ampliada de la qual parla Pazos és la del conill Tambor, del clàssic de Disney Bambi. “Treballo molt amb records i imatges de la meva infantesa. És un personatge que sempre cridava l’atenció. Quan jo era nen, hi havia un programa a Ràdio Barcelona que es deia ‘Tambor’. El Tambor sempre colpejava el terra amb la pota esquerra com un tot d’atenció. Jo l’he fet servir com un record d’aquest personatge que crida l’atenció que està passant una cosa important perquè la gent s’adoni”. “Sóc un gran amant dels animals i molt poc amant de l’ésser humà i per això m’agrada, com he fet en aquest cas, ridiculitzar l’ésser humà. Hi ha molts autors teatrals que ho han fet i han enaltit els animals. Segueixo sent un gran admirador de Walt Disney i ell sempre va jugar molt amb la humanització dels animals. Els animals també poden representar una referència shakesperiana però en general els faig servir perquè m’agraden molt, crec que són uns éssers meravellosos”.
Amb tot, “no sóc un gran amant del teatre, però això no vol dir que no vagi al teatre”, conclou Carlos Pazos. “Sóc un fanàtic del cinema i de la música, però no tinc una gran cultura teatral”. Però, com que l’artista viu a París bona part del l’any “acostumo a veure les representacions de les obres de Thomas Bernhard, en fan moltes, tot i que m’interessa més l’autor que l’espectacle”.
A aquestes alçades, és una obvietat dir que els cartells del Temporada Alta són obra dels artistes catalans més destacats de les darreres dècades, com Antoni Tàpies, Antoni Miralda, Jaume Plensa, Eulàlia Valldosera, Perejaume, Frederic Amat i Eugènia Balcells. “Carlos Pazos, un desertor dels estudis d’arquitectura, fill acomodat d’una família amarada pel difús clima franquista i noucentista que va caracteritzar bona part de la burgesia local de postguerra, es va donar a conèixer tímidament als primers anys 70, en el context de les pràctiques conceptuals”, diu l’historiador de l’art i crític Martí Peran. “Així i tot, la seva empatia amb el grup era poc més que estrictament generacional. Carlos Pazos només va ser un artista conceptual en la mesura que el terme es faci servir per assenyalar les propostes més o menys radicals que van capitanejar la renovació de l’art català entre mitjans dels 60 i els darrers 70”. “L’epígraf d’art conceptual, en realitat, és molt eclèctic per al context local –continua el text–. En el seu interior, com suggeríem, tenen cabuda diferents poètiques pobres, efímeres o objectualistes que, de formes diferents, es van oposar a les convencions del modernisme abstracte i del realisme, encara imperants llavors a tot el territori espanyol. D’aquí que fins i tot unes pràctiques properes a un llenguatge Pop també poguessin, en certa mesura, ser contemplades dins el generós epítet d’Art Conceptual. Aquesta és en realitat la zona ambigua on s’instal·la habitualment a Carlos Pazos, en la hibridació estranya entre conceptual i Pop que, pel que sembla, serveix de comodí per ubicar a artistes certament “relliscosos” dels anys setanta (al costat de Pazos, també el treball del llavors Albert Porta, Jordi Galí, una mica de Silvia Gubern, i fins i tot un altre artista tan fugisser com Àngel Jové).
La vinculació de Carlos Pazos amb el Pop art és evident, però s’ha de precisar en molts punts. El mateix artista afirma que les seves primeres fonts van ser “el pop i el povera” i certament hi ha molts paral·lelismes entre els seus treballs com, per exemple, amb la sèrie Bunk que Eduardo Paolozzi reedita l’any 1972. No obstant això, els treballs de Carlos Pazos quan es dóna a conèixer al 1971 (Anell, Abrillantador, Les enfants terribles, …) estan molt més a prop de l’objecte surrealista –en la manera com l’entén Meret Oppenheim– que l’art pop purista nord-americà o dels interessos –al costat dels objectes de gran potencial evocatiu , l’interès per la tecnologia i el maquinisme– que van articular a l’Independent Group britànic de Ricard Hamilton. El Pop que interessa a Carlos Pazos és, en realitat, el més “brut”, el derivat de Duchamp i el neodadaisme i que apunta cap a Warhol, Rauschenberg i el nouveax réalisme francès “.

Antoni Ribas

Carlos Pazos

Carlos Pazos (Cronologia extreta del catàleg de l’exposició que l’artista té en cartell fins a finals de juliol al Centre d’art contemporani Piramidón: Bisturí o arsénico. Carlos Pazos a la col·lecció de Piramidón, Centre d’Art Contemporani). No se la perdin.
Realitza la seva primera exposició individual l’any 1970 i la seva primera retrospectiva, «No me digas nada», l’any 2007, al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona) i al MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía). Premi de la Comunidad de Madrid 2003, Premi Nacional d’Arts Plàstiques 2004 i Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya 2008. És un artista indisciplinat, la qual cosa li permet de recórrer als medis més adequats a allò que vol fer en cada moment: collage, escultura, cine, fotografia, instal·lació o performance. Enamorat des de sempre de la música i la nit, dirigeix el Salón de Baile Cibeles (1978-1982) amb un aforament de 800 persones i dues orquestres de salsa i mísica swing en directe; el cocktail-bar Bijou (1983-1986) i el bar musical Je-rrix (1994-95). En aquest local va establir la seu del seu Club de Fans, les activitats del qual s’han rellançat el 2014 amb el projecte CP Selection arran de la participació en el programa Over 60 revolutions de la Academia de Espanya en Roma. Enamorat des de sempre dels llibres i les lletres, l’any 2004 la Universitat de Barcelona publica el seu primer llibre de textos Garabatos y Zarpazos, reeditat l’any 2007. El segon llibre Pimpollos y Papanatas el va publicar l’editorial Comanegra el mes de febrer del 2013. Enamorat des de sempre del cinema, en els anys 60 i 70 va fer algunes pel·lícules en súper-8 de les quals queda poca cosa. El 1987 va actuar com a protagonista de la pel·lícula de Jordi Cadena Es quan dormo que hi veig clar basada en textos del poeta J.V. Foix i el 2006 va escriure i dirigir Mnemocine. Película recortable de 26 minuts de duració, integrada per 11 fragments audiovisuals. Reprenent la passió per la mísica i aprofitant la invitació a exposar en el Centro para el Desarrollo de las Artes Visuales de la Havana, va rodar la pel·lícula Yo inventé unos Llopis que es va presentar a la Casa Encendida a Madrid, el juny del 2012, al Cinema Ciutat de Palma de Mallorca el setembre del mateix any, a la Filmoteca de Catalunya el febrer del 2013 i a la Real Academia de Espanya a Roma, el març del 2014. El setembre del 2014 va presentar la primera fase del projecte For CP Fans Only Portátil, físicament situat a les instal·lacions de la fàbrica Zedis a Lliçà d’Amunt. Consisteix en 13 casetes transportables que acullen una part substancial de les obres de Carlos Pazos organitzades temàticament i/o cronològicament, segons els casos, tenint com a objectiu que la seva obra pugui viatjar amb facilitat d’una banda a l’altra del planeta. Actualment, insistint en la seva passió per l’art i la literatura, prepara un llargmetratge titulat Artíssimo, collage para leer que presentara? el mes de setembre d’enguany en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.

Descarrega’t el cartell

OCULTAR CONTINGUT