Edició 2024
Més espectacles que mai
Avancem en la nostra tercera dècada d’existència, amb una edició que presenta una programació amb més espectacles que mai en tota la nostra història. Un total de 110 espectacles, dels quals 21 són estrenes absolutes, 23 espectacles internacionals de 17 països, prop de 185 representacions inicials i 58.647 entrades a la venda. Enguany, el festival s’allargarà del 12 de setembre al 8 de desembre, assolint també l’extensió més àmplia de les 33 edicions, per on passaran artistes com Romeo Castellucci, Isabelle Huppert, La Fura dels Baus, Tiago Rodrigues, La Veronal, Needcompany, Sergio Blanco, El Conde de Torrefiel, Mal Pelo, Slava Polunin, cabosanroque, el Ballet de Marseille o Toni Servillo, entre altres.
A més, acollim un nou projecte europeu: Paisatges compartits (Shared Landscapes), liderat per Caroline Barneud i Stefan Kaegi (de la companyia Rimini Protokoll), que convida a artistes de diferents disciplines a crear espectacles en espais naturals. D’aquesta manera, el públic podrà passar tot el dia entre camps i boscos de Celrà, gaudint de set creacions de diferents estils.
Barcelona es consolida com a subseu del festival, acollint l’espectacle Age of content de la companyia (La)Horde amb el Ballet National de Marseille al Mercat de les Flors. La resta de subseus d’aquest any són: Banyoles, Bescanó, Celrà, Figueres, Palafrugell, Sant Gregori i Torroella de Montgrí. Per últim, els dos projectes audiovisuals del festival. La Caverna i el pòdcast Això no és un càsting, tindran una segona temporada amb nous convidats i noves entrevistes i reflexions.
Documents
El cartell 2024, d’Isabel Banal
La proposta de cartell d’Isabel Banal deriva d’una sèrie de treballs fotogràfics on l’artista posa en relació elements de la natura i de la vida quotidiana amb el seu cos, com els díptics del pa i la pedra exposats fa un temps a la Canònica de Vilabertran.
En aquest cas es col·loca a l’alçada del cap, a manera de màscara, un bidó d’aigua. La màscara és un símbol del món del teatre, amb les dues cares de la comèdia i la tragèdia. El bidó de plàstic d’aigua ens parla d’un element natural, absolutament essencial per a la vida, i a la vegada de la seva industrialització i comercialització.
Abans s’anava a la font a buscar l’aigua, amb càntirs i gerros, i es carregava fins a casa. Ara, paradoxalment, tot i tenir aigua corrent, anem al supermercat a comprar-la i també la carreguem fins a la nostra llar.
L’artista ens interpel·la, conscient dels moments que estem vivint, de canvi climàtic i sequera, sobre aquesta relació, sobre la pèrdua del valor sagrat de l’aigua, de com ha passat a ser un article de consum més, de l’ús i abús que en fem…
Qui és Isabel Banal?
Isabel Banal i Xifré (Castellfollit de la Roca,1963) és artista visual i professora a l’Escola Massana a Barcelona. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.
Ha estat becada a l’Academia de España a Roma (2013-14) i per Bòlit Residència a Rad’Art-San Romano (Emilia Romagna) (2018).
El seu treball reflexiona sobre la tensió i la convivència entre el món natural i el món urbà i la representació del paisatge. En la seva trajectòria ha estat una constant la utilització de materials naturals i la seva combinació amb elements vinculats al món de la creació i amb objectes quotidians, jugant moltes vegades amb els canvis d’escala i la miniaturització, on pren com a referència el món del pessebre. El color blanc hi és sempre present, entès com a silenci i revelació.
El curt de TA24: Les Etoiles
He tornat a dirigir el curt de Temporada Alta després de dos anys. Els motius han estat circumstancials, però aquest retorn m’ha permès abordar un tema que em rondava pel cap: els actors.
Si bé en una ocasió ja em vaig posar en la seva pell (entenent-los un xic millor), els actors sempre han estat difícils d’interpretar per a mi. Malgrat que alguns dels meus amics en són, a l’hora de treballar sovint els he evitat i quasi sempre he preferit rodar amb “persones reals”, ja sigui per incomprensió, per por o per un respecte estrany que me’ls fa llunyans. Com si fossin éssers de llum o una mena d’unicorns indomables.
El cas és que tenia les ganes de trencar aquesta barrera per posar-los al centre i donar-los el paper protagonista del curt inaugural del Festival Temporada Alta. Partint de la idea de fons que el millor reconeixement (o homenatge) seria convertir-los en protagonistes reals, calia crear un ecosistema on ells tinguessin tota la llibertat (i la responsabilitat) creativa possible. Que no fossin (només) peces al servei d’un guió, d’una idea o d’un director, sinó que d’alguna manera esdevinguessin, a la vegada, els guionistes, directors i actors protagonistes.
La meva aportació en aquesta peça ha estat essencialment proposar unes normes de joc, establir uns límits i inventar una premissa: el rodatge d’un anunci en un veler amb dos actors principals i un músic on el producte havia de ser, bàsicament, l’actor mateix. No hi va haver mai guió, tampoc assaigs, només un sopar (que es va allargar molt) amb els actors, per decidir com faríem un curt en un sol dia i sense gaire més eines que el talent de cadascú i les ganes de jugar plegats.
Les conclusions del sopar llarg:
El rodatge s’acostaria més a un acte performatiu: un actor (Pol López) faria de director -i per tant l’equip tècnic l’havia d’obeir-, mentre l’altre actor seria el model a vendre (Oriol Pla), també comptaríem amb un tercer actor/músic (Ramon Bassal) per amenitzar-ho.
No hi hauria barreres entre l’equip artístic i tècnic, que seria molt petit. Tothom faria una mica de tot, més a l’estil d’una companyia de circ que d’un rodatge de cine. Mai es sabria del cert quan es rodava i quan no, tots havíem de transitar el davant i el darrere de la càmera amb la mateixa naturalitat, per mirar de generar un joc de miralls a favor de la confusió. El sol de juliol, el mareig i una jornada quilomètrica acabarien de fer la resta per intentar acostar-nos a fer quelcom de singular. A tocar la llum. A trobar aquella mirada…
El resultat final és una comèdia de setze minuts que porta el títol irònic de “Les Étoiles” (Les estrelles), i sí, efectivament acaba parlant dels actors i les seves fragilitats, però diria que també (i sobretot) dels directors i les seves misèries.
Salvador Sunyer i Vidal
Crèdits del curt
Direcció: Salvador Sunyer i Vidal
Intèrprets: Oriol Pla, Pol López i Ramon Bassal
Producció: Temporada Alta i Materia Cinema
La Caverna: segona temporada
Per segon any consecutiu, tindrem una nova sèrie d’episodis de La Caverna, el projecte audiovisual del festival amb la col·laboració de la Fundació La Caixa, on grans directors i creadors de l’escena europea que han passat pel festival conversen amb personalitats del món de la cultura triats per ells mateixos. Aquesta segona temporada, comptarà amb Anne Teresa de Keersmaeker, cabosanroque, El Conde de Torrefiel i Lluís Pasqual com a artistes convidats. Novament, es pot veure de manera gratuïta a la plataforma CaixaForum+ i als canals propis del festival.
Segona temporada d’ ‘Això no és un càsting’, un pòdcast de Temporada Alta i Ràdio Primavera Sound
Després d’una primera temporada en l’edició anterior, a Temporada Alta 2024, hem volgut dona continuitat a la iniciativa i fer una segona temporada d’Això no és un càsting, un pòdcast amb la col·laboració de Ràdio Primavera Sound, presentat per Paula Carreras i Marc Tarrida Aribau. En aquesta segona temporada, tractarem temes com les segones parts teatrals, els secrets del backstage, escriure teatre, l’escenografia, el cabaret, la direcció i molts altres.
