Històric 2014
Una de les edicions més potents i equilibrada
Vint-i-tresena edició de Temporada Alta, una de les més potents i equilibrades, amb la presència de grans noms internacionals (Brett Bailey, Peter Brook, Alain Platel…) i una forta aposta per a la creació nacional. Tot i seguir immersos en una situació econòmica complicada, treballem per la internacionalització. Teixim cada vegada més estructures de relació amb l’escena internacional per tal d’ajudar a les noves generacions de creadors catalans a relacionar-se amb altres països i presentar les seves creacions fora de Catalunya.
Espectacles: 89 (+ cinema)
Coproduccions: 28
Estrenes: 44 (+ 3 cinema)
Espectadors: 53.961 (total) / 94,12% (ocupació)
Sales: 20 (+ cinema)
Pressupost: 2.817.136,03 €
Cartell 2014, Eulàlia Valldosera
“És una imatge que forma part d’un treball més ampli”, explica Eulàlia Valldosera sobre l’ampolla que protagonitza el cartell de la pròxima edició del festival Temporada Alta. “Porto molts anys treballant amb envasos de sabó –afegeix l’artista– perquè són objectes molt impersonals, perquè no se’n pot fer un fetitxe. No els donem valor, però l’origen ancestral dels contenidors ha fonamentat la comunitat per la capacitat que tenen d’emmagatzemar”. A partir d’aquesta ampolla de plàstic es poden plantejar nombroses preguntes: forma part de l’atrezzo d’un espectacle, i, per tant, és un reflex de l’actor que l’ha feta servir?. El fet que l’envàs potser pertanyi a un detergent, pot ser una metàfora de la catarsi que es produeix a través de l’art?. Hi ha un fet, però, que crida l’atenció i que fa que la lectura de la peça no sigui tant immediata: l’ampolla està plena. “Hi ha una lectura de fons de que estem al davant d’un objecte que està malmès, un objecte de rebuig –explica l’artista–. D’alguna manera parla de la relació entre el continent i el contingut i de la relació entre l’aspecte físic i l’aspecte anímic”.
A la fi, doncs, la imatge del cartell, aquest personatge que no perd la dignitat malgrat els cops que ha rebut, representa una “metàfora de l’artista, de l’actor, del creador en la mesura que és un contenidor que canalitza la inspiració. A través de l’artista flueix la inspiració, vingui d’on vingui”. La inspiració, conclou l’artista, pot provenir de la imaginari col·lectiu, i la boca de l’ampolla fa referència als gestos i els interrogants que formula i també a la comunicació amb la comunitat. Una altra idea que plana damunt l’obra és la del reciclatge. “Em nego a produir artificialment un objecte, em nego a entendre la meva feina com una productora, com una fàbrica capitalista, d’un objecte darrere l’altre, que porta una marca, un logo, una signatura i que, per tant, té una valor”, insisteix l’artista.
Eulàlia Valldosera va començar a treballar amb envasos de plàstic als primers anys 2000. Sovint els ha col·locat en instal·lacions fetes amb elements fràgils – un focus, un projector de diapositives– que recorden una obra de teatre muntada amb pocs diners, perquè el més important és que el text arribi al públic sense entrebancs i agafi volada. “La posta en escena de l’art contemporani té una sèrie de convencionalismes”, diu l’artista. “El museu ha de tenir les parets blanques, hi ha un marc, i amb els meus treballs qüestiono aquest marc, la frontera entre el que és art i el que és vida –afegeix–. Utilitzo les parets blanques com un contenidor, com un receptacle, com una pantalla on projecto llums i ombres, imatges en moviment… Aquesta asèpsia dels museus, jo la comparo amb els hospitals”.
Antoni Ribas
Eulàlia Valldosera
Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963) està considerada com a un de les artistes més rellevants de la seva generació. El 2002 va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques arran de l’exposició retrospectiva que va presentar a la Fundació Antoni Tàpies –Eulàlia Valldosera. Obres 1990-2000– i està representada en museus com El Museu Reina Sofia, el Macba i la col·lecció d’art contemporani de la Fundació La Caixa. El 2009 el Museu Reina Sofia li va dedicar una altra retrospectiva, titulada ‘Dependències’. Així mateix, Valldosera ha participat en esdeveniments artístics internacionals com la Biennal de Venècia, la Biennal de Sao Paulo, la Biennal d’Istanbul i l’Skulptur Projekte de Munster.
Formada a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Gerrit Rietveld Academie d’Àsmterdam, on va començar la seva carrera als primers anys 90, Eulàlia Valldosera va abandonar la pintura per començar explorar temes com la identitat de la dona i el cos a través de la fotografia, les projeccions i el vídeo. Les seves instal·lacions qüestionen, a més, el caràcter objectual i mercantil de les obres d’art.
Descarrega’t el cartell
OCULTAR CONTINGUT
Curt 2014, A spanish odyssey
L’origen de la idea del vídeo promocional de Temporada Alta d’aquest any és el famós plànol en el qual un os tirat per un homínid va volant pels aires fins a convertir-se en una nau espacial. L’el·lipsi més llarga de la història del cinema.
L’origen i la meta. Aquesta és la pregunta: cap a on estem anant? La idea és que sempre s’ha d’anar a millor, progressar, però, ja fa temps que sembla, que no estem sent gaire fidels a aquesta idea.
El progrés i les espècies:
El progrés és allò que ha fet que després d’uns quants milers d’anys siguem tant diferents i haguem transformat tant el món. En canvi altres espècies són pràcticament igual ara, que fa milers d’anys. Un exemple d’això és l’escorpí, que a més és dels pocs animals capaç de matar-se a si mateix (o això diuen).
L’altre animal que ho pot fer és, sens dubte, l’home.
Tenint en compte que el tema de fons de la peça és la situació que viu el món de la cultura a Espanya, fa que la presència d’un escorpí passejant-se tranquil·lament per sobre d’una clavera adquireixi força sentit.
Bé doncs, un cop ja hem vist que es tracta d’un homenatge-paròdia de la pel·lícula en qüestió i hem explicat tot això del progrés, veiem que l’os no es converteix pas en una súper nau espacial del futur com a la pel·lícula d’Stanley Kubrick sinó que simplement es perd per la immensitat. El que havia de ser l’el·lipsi temporal més llarga de la història, finalment ha esdevingut una el·lipsi ben curta. El primer que veiem és a l’actor. L’actor que havia estat interpretant el paper de l’homínid i que ara ja fa hores o dies que camina perdut, mig mort de set i de gana.
L’actor, doncs, es treu la màscara i ens ensenya la cara. Veiem que és Jordi Vilches, el més gran actor de Salt. Està desmillorat i abatut, la travessia d’aquest desert l’ha deixat molt “tocat” i només sobreviurà si el destí li fa un regal. Aquesta intervenció divina arriba en forma d’ampolla d’aigua caiguda del cel.
Ell boig d’esperança, s’hi llança amb totes les seves forces perquè unes poques gotetes d’aigua ja li salvarien la vida.
Desgraciadament, però, no hi ha aigua dins l’ampolla. No hi ha miracle, la sort, el destí o una divinitat no el salvaran pas. Crida de desesperació. Aquella terra inhòspita l’ha matat. És el final. O potser no. De fet no. Perqué en qualsevol desert sempre s’hi pot trobar un oasi.
Salvador Sunyer i Vidal
L’escriptor Josep Maria Fonalleras sobre l’espot n’ha dit:.
En l’espot promocional de Temporada Alta hi ha un desert. En el desert, ¿el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?
OCULTAR CONTINGUT
