Postfunció · #JUANA DOLORES # *massa diva per a un moviment assembleari

Dir que Juana Dolores té una veu pròpia és quedar-se curt de totes totes. Després de la seva fulgurant presentació a l’escena pública i mediàtica gràcies al premi Amadeu Oller pel seu poemari Bijuteria, va debutar tot seguit com a performer amb aquest monòleg on reivindica sense justificacions -això és de covards- una radical individualitat davant la comunitat i el seu pensament gregari. Una confessió sense vels, sense filtres, sense demanar perdó, on es barregen la reivindicació de Marilyn Monroe, el record de Passolini i el seu marxisme incòmode, i les arrels andaluses d’una filla de la immigració econòmica. També és la defensa d’una cultura mestissa, lliure de prejudicis. Amb aquesta actitud cal anar a aquesta experiència extrema del “yo”.

Un monòleg debut sense concessions i sense claudicacions d’una performer amb una veu radicalment pròpia. Després de la funció, queda’t a conèixer a Juana Dolores i a parlar sobre què t’ha semblat la seva proposta artística.