El castor que plorava

Gairebé 400 anys després, tornen a arribar a l’escenari els quatre carros que carregaven les escenografies d’El gran teatro del mundo. A dins hi porten trossos de natura i artefactes de màgia escènica, penyes i turons que es transformen en grutes, escenaris i maquinaria com els descrits per Calderón a les memòries d’aparences de cada acte sacramental. El món segueix essent un gran teatre, i així es representarà, però els personatges ja no són els mateixos. La natura agonitza, hem llegit Nietzsche i l’Autor, el Món, i els homes han canviat de manera irreversible.

Dues obres diferents es superposen aquí: la que passa dins de les quatre caixes, amb un grup d’espectadors sobre l’escenari, i la que escolta un altre grup des de platea a través d’auriculars. Els homes, tal i com va decidir Calderón, seran espectadors i personatges alhora. A mitja obra, els papers s’intercanviaran.

cabosanroque segueix investigant sobre el format teatral i la relació de l’espectador amb l’escenari, aquest cop reinterpretant l’artefacte teatral d’El gran teatro del mundo on el teatre i l’escenari són al·legoria de la vida.