Edició 2020
Una normalitat extraordinària
Una crisi sanitària, social i cultural que ho ha canviat tot ens ha instal·lat en el terreny de la incertesa absoluta, però les arts sempre s’han mogut i es mouran en la crisi i la incertesa! Hem volgut que la 29a edició de Temporada Alta fos el més continuïsta possible i, per això, hem mantingut una programació basada en els eixos que conformem el festival: la internacionalització, el suport a la creació i l’autoria del país, els vincles amb els espectadors i la ciutadania, així com els projectes socioeducatius.
Hem treballat per oferir les màximes garanties de seguretat als espais i perquè els teatres siguin espais segurs, amb distància de seguretat a l’interior de les sales i totes les mesures necessàries. Per tot plegat el festival d’aquest any ha tingut una programació presencial una mica més reduïda, però hem incorprat una secció de programació a distància: l’entorn digital ens ha ofert noves oportunitats per explorar. És per això que hem volgut aprofitar les circumstàncies actuals per replantejar-nos algunes coses i traçar les línies del que podria ser un festival del futur.
Un doble festival
Temporada Alta ha presentat un total de 111 espectacles durant l’edició del 2020, 56 dels quals s’han pogut veure en modalitat presencial i 55 en modalitat a distància. El festival ha aconseguit mantenir gairebé la totalitat dels espectacles inicialment previstos i, davant del tancament dels teatres durant dues setmanes, des de l’organització s’ha decidit allargar el festival fins al 22 de desembre i reprogramar el màxim d’espectacles possible, ja fos de manera presencial o oferint-los en el marc de la programació a distància. La resposta del públic a la incorporació de la programació a distància, que s’ha posat en marxa aquest any per primera vegada, ha estat molt positiva i ha permès experimentar amb nous formats de creació i exhibició, així com oferir espectacles que no s’han pogut veure de manera presencial.
Ha estat el festival més difícil que hem viscut, però hem assolit els objectius que ens havíem proposat gràcies a tothom que hi ha participat i també gràcies a la complicitat dels ciutadans, que no han deixat de venir el teatre.
El cartell: renéixer de les cendres
Els incendis que es van produir l’any passat al Brasil van ser catastròfics: segons l’Institut Nacional d’Investigacions Especials del Brasil (INPE), entre el gener i les tres primeres setmanes d’agost es van comptabilitzar 71.497 focus d’incendi, la meitat dels quals es van detectar a l’Amazones. Els focs es van produir en diversos estats del Brasil —Roraima, Acre, Rondonia, Mato Grosso do Soul i Amazones—, i el fum va arribar a enfosquir el cel de São Paulo, a l’altre extrem del país, després que el president ultradretà Jair Bolsonaro relaxés el controls de l’agència del medi ambient, IBAMA, i legislés a favor de l’agricultura i la mineria, unes activitats responsables d’una part dels incendis. No és d’estranyar parlar de medi ambient en el marc d’un festival d’arts escèniques com el Temporada Alta: els artistes que participen en cada edició porten moltes problemàtiques de l’actualitat a l’escenari. També perquè el festival té una presència creixent a Llatinoamèrica. Tot i així, la raó concreta per la qual aquest text comença explicant els estralls del foc al Brasil és per fer d’altaveu al que proposa la fotògrafa Cristina de Middel amb la imatge del cartell de l’edició d’enguany, la 29a: «Com que el festival em va donar carta blanca, vaig buscar una imatge que fos atractiva estèticament, però que darrere de tots aquests colors inclogués un missatge d’alarma per reflectir els temps que vivim. M’agraden molt els cartells, representen un altre ús de la imatge», subratlla.
És la primera vegada que Cristina de Middel rep l’encàrrec de fer un cartell, tot i que altres imatges seves es van fer servir en altres cartells. «La situació dels incendis on vaig fer la fotografia, a Mato Grosso, era terrible», diu l’artista, a qui li agrada deixar un marge perquè l’espectador faci la seva interpretació de la imatge: «No sabem si està bé o malament, si està bé o no, la imatge té diverses lectures. Cada fotografia és com una paraula i tu la inclous en una frase perquè digui una cosa o una altra. Em sembla fantàstic reciclar el significat d’una imatge, és un triomf de la fotografia», explica.
Cristina De Middel va marxar d’Espanya fa gairebé deu anys i ha estat establerta entre el Brasil i Mèxic en els últims cinc. La pandèmia del coronavirus ha reduït el seu ritme de treball i, després de ser coneguda per la seva fotografia de caire social, com que viu enmig de la selva a l’estat de Bahia, ara avança en un projecte sobre la batalla de l’home i la natura: «És un projecte que estic fent amb el meu marit, Bruno Morais, amb els animals i insectes que entren a casa». De Middel assegura que l’experiència que té de la natura és «molt immersiva». «És fa més evident que mai la invasió que fem nosaltres. Quan tens una casa al mig de la seva, de cop i volta t’hi entren serps, ratpenats i tota mena d’insectes, grans com un puny. No és ni una guerra, l’espai és seu, i a la força hem de reflexionar sobre el nostre paper en la natura», conclou De Middel. L’encàrrec a De Middel es pot relacionar amb el d’un altre fotògraf que ha qüestionat els límits de la fotografia: Joan Fontcuberta (2006). També amb el d’Eulàlia Valldosera (2014), perquè comparteixen una preocupació de caire ecologista.
Antoni Ribas Tur
Cristina de Middel
La fotògrafa Cristina de Middel (Alacant, 1975) és membre associada de l’agència Magnum des de l’any 2017 i viu i treballa entre Mèxic i el Brasil. De la seva pròpia feina, De Middel, que va rebre el Premio Nacional de Fotografía el 2017, afirma que combina «aproximacions documentals i conceptuals» i que juga «amb la reconstrucció d’arquetips i estereotips que ajuden a difuminar la separació entre la realitat i la ficció». Després de deu anys treballant en premsa i com a fotògrafa humanitària, la trajectòria de De Middel va fer un gir al fotollibre The Afronauts, una recreació a través de posades en escena de la missió fallida de viatjar a la lluna del govern de Zàmbia. Amb aquest llibre, va ser la primera espanyola finalista del prestigiós premi Deutsche Börse el 2013 i aquell mateix any va rebre el premi Infinity del Centre Internacional de Fotografia (ICP).
Cristina de Middel és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, i postgraduada en Fotografia per la Universitat d’Oklahoma i en Fotoperiodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els més de dotze fotollibres que ha publicat hi ha Party (Editorial RM i AMC Books, 2013), This is What Hatred Did (Editorial RM i AMC Books, 2015), Muchismo (La Fábrica, 2016), Cucurrucucú (Editorial RM, 2016) i The Perfect Man (La Fábrica, 2017). A Catalunya també és coneguda perquè el 2017 va guanyar el primer premi fotogràfic organitzat pel F.C. Barcelona. Cristina de Middel està representada per la galeria Juana de Aizpuru (Madrid). Algunes de les col·leccions on es poden trobar obres de Cristina de Middel són el Metropolitan de Nova York, la Universitat Politècnica de València, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, la fundació Sarthou Carreres i els fons d’art del banc Espiritu Santo.
El curt: i ara què?
I ara…
I ara…
I ara…
I ara què?
Què! Ara…
Ara…
Ara…
Salvador Sunyer Vidal,
director del curt
Veure el curt
