Edició 2018
100 espectacles, 100 veus
Arribem a la 27 edició amb una potent programació de diversos gèneres i disciplines pensada per a tots el s públics amb la voluntat de continuar essent un festival de referència tant a nivell nacional i estatal com europeu. Seguim destacant com un important motor de creació escènica i ens posicionem com un dels principals pols productius i creatius de casa nostra.
Temporada Alta 2018, a més, vol ser un crit a favor de la llibertat d’expressió i alhora una porta oberta per a cadascuna de les veus discordants que a vegades queden silenciades. En aquest sentit, des del Festival prenem el pols a la societat i programem un gran nombre de produccions que representen un ampli mirall on es pugui veure reflectit el moment actual de la nostra societat i on es sentin veus molt diferents fora dels discursos dominants.
Així ens consolidem com una dels principals plataformes d’exhibició i producció de les arts escèniques del Sud d’Europa amb les següents línies d’actuació:
- Convertir-nos en una important plataforma d’exhibició del millor de l’escena europea (Oskaras Korsunovas, Alain Platel, Jan Lauwers, Jan Fabre…) i una porta d’entrada del millor teatre de llatinoamericà amb la consolidació de cicles com Connexió Iberoamèrica o Connexió Flandes
- Ser un dels principals motors de la creació escènica amb 23 produccions i coproduccions que inclouen 3 coproduccions internacionals amb grans noms de la l’escena (Guy Cassiers, Claudio Tolcachir o Rimini Protokol) i espectacles de molts dels principals noms de l’escena nacional com Àlex Rigola, Sergi Belbel o Carol López.
- Apostar pel talent nacional donant suport als creadors del país en una programació basada en textos d’autors catalans, potenciant la nova creació i programant enguany fins a 58 propostes de creació catalana (Clàudia Rovira, Angèlica Liddell, Joan Yago, Clàudia Cedó, Marta Buchaca…)
- Consolidar el seu programa socioeducatiu A Tempo – Arts i formació que té l’objectiu de reforçar la vessant educativa del Festival a través de la Fundació la Ciutat Invisible aconseguint que Temporada Alta entri als centres educatius.
- Ser un punt de trobada entre artistes i programadors al mateix temps que es consolida com un aparador de la creació més contemporània
- Convertir-se en un Festival per a tot tipus de públic, programant diferents propostes que inclouen diverses disciplines artístiques com grans noms de la música (Rosario, Albert Pla, Maria Arnal, Marcel Bagés…) o el cinema.
Isabella’s room de Jan Lauwers & Needcompany és la proposta que inaugurarà el Festival, que acollirà un total de 97 espectacles del 5 d’octubre al 10 desembre.
Documents
Cartell: Carmen Calvo
El gran vouyer del teatre
Carmen Calvo va rebre l’encàrrec del cartell d’aquesta edició del festival Temporada Alta amb entusiasme: “els companys de viatge són meravellosos”, afirma Carmen Calvo sobre els altres artistes que l’han precedit, entre els quals destaca “el gran mestre” Antoni Tàpies.
“Els referents són el que ens permeten als artistes continuar”, subratlla. Els referents tornen a ser importants a l’hora de començar a parlar de la figura del cartell d’enguany: la figura femenina amb els ulls embenats remet a les escultures que Joan Miró realitzava ajuntant diferents objectes quotidians. La dona de Carmen Calvo està composta per un cap de maniquí i una banqueta. Com una de les potes de la banqueta està trencada, l’artista la va anivellar amb una caixa i dues peces més de fusta.
“No és que em fixés en una escultura concreta de Joan Miró, però forma part de la història”, explica Calvo que, com Joan Miró, té penjades a les parets del taller imatges d’obres d’art que li van cridar l’atenció, companys de viatge per a la seva feina i la seva inspiració. “Sempre m’agrada dir els referents que tinc. Abans que Miró va haver-hi artistes que van treballar amb objectes, però a mi m’agrada la seva obra i m’agrada mirar el que hi ha en el meu entorn”, subratlla l’artista.
El personatge de Carmen Calvo està, a més, carregat de misteri: ¿Per què té el ulls embenats? ¿Com es va trencar la pota de la banqueta? ¿Qui la va falcar amb la caixa i les fustes? Els rastres de totes aquestes accions afegeixen una capa d’intriga al resultat, i es podria pensar que la composició és fruit d’una obra breu de teatre d’objectes. A més, l’obra té una altra capa: per fer el cartell Carmen Calvo ha triat una obra anterior, inèdita a Espanya. La va exposar a Ginebra i actualment pertany a un col·leccionista turc. Valdria la pena veure la cara que fa el col·leccionista quan vegi la seva obra en banderoles i la resta de materials del festival. Així i tot, Carmen Calvo concentra totes aquestes accions en dues interpretacions: un personatge teatral – “és el que adquireix més importància”, explica- i la mateixa essència de la representació teatral: “Vaig pensar que la meva peça li anava molt bé al festival. Aquesta dona que mira i no mira és realment la mirada del teatre. És la mirada del voyeur, de l’espectador. En el fons és el gran voyeur del teatre”.
Els materials antics que apareixen en les obres de Carmen Calvo estan revestits d’una capa d’actualitat, ja que els va servir per parlar de rituals personals que se segueixen celebrant, com “casaments i comunions” i dels diferents “estrats socials”. En el camp del teatre, l’artista també barreja les temporalitats: està interessada en companyies de la seva generació com Els Joglars i La Fura dels Baus, però també en les arrels més profundes del teatre: “M’agrada el teatre en sí, però em remeto també al teatre antic i a l’òpera, on es va coure el teatre. També en celebracions com el Miracle d’Elx, on hi ha una de les primeres escenografies”.
Pel que fa a la seva experiència en el món teatral, no es pot dir que hagi fet una escenografia però sí que va cedir les obres que van acompanyar una lectura de textos de Rafael Chirbes al maig, titulada ‘Ese hombre tiene un mundo en su cabeza’, dins el Festival 10 Sentidos. “Crec que quan qualsevol artista està realitzant una obra està pensant en una escenografia”, diu Calvo.
Carmen Calvo va representar Espanya a la Biennal de Venècia d’art de l’any 1997 juntament amb el poeta, dramaturg i artista Joan Brossa. “Em va agradar molt la idea que va tenir Victòria Combalia de presentar en un mateix pla dos artistes amb un món objectual però diferents l’un de l’altra”, diu Calvo. Per a Calvo, Brossa era un “gran poeta” i subratlla el vessant “conceptual” de la seva obra. “Els objectes sempre són presents i venen de la pintura antiga. I Brossa, després de Duchamp, ha dit el millor que es pot dir amb els objectes”.
Antoni Ribas Tur
Carmen Calvo
Nascuda a València l’any 1950, Carmen Calvo es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis l’Escola Superior de Belles Arts de València. L’any 1985 va rebre una beca del ministeri d’Afers exteriors espanyol i es va traslladar a París. També durant els anys 80 va participar a l’exposició del Museu Guggenheim de Nova York New images from Spain i en la primera edició de la fira ARCO de la mà de la galeria Fernando Vijande.
Entre les exposicions més importants de l’artista a nivell institucional hi ha l’antològica que l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) li va dedicar als anys 90, la mostra al pavelló espanyola de la Biennal de Venècia d’art 1997, compartit amb Joan Brossa, i la mostra al Palacio de Velázquez el 2003. Entre els guardons que ha rebut al llarg de la seva trajectòria hi ha el Premio Nacional d’arts plàstiques (2013), l’acta del qual dona algunes de les claus de la seva obra, com “la investigació sobre el paper de la imatge en la construcció de la identitat subjectiva i històrica” i “la reflexió sobre la memòria que impregnen els objectes”. En paral·lel a de les influències del pop art, l’art povera i l’informalisme, amb les seves obres Carmen Calvo explora temes d’actualitat com la violència en la societat i els ritus socials que es perllonguen relació rere generació.
Carmen Calvo està representada en importants col·leccions catalanes, espanyoles i internacionals com el Museu Espanyol d’Art Contemporani, la Fundació Josep Suñol, el Museu Guggenheim de Nova York i el Museu Reina Sofia. També a la Col·lecció La Caixa d’art contemporani, l’IVAM, el Macba, el Centre Atlàntic d’Art Modern i la Fundació Sorigué.
Curt 2018, La voz de España
Nota del director
L’any 1971 es va publicar a Espanya la cançó “Soy Rebelde” interpretada per Jeanette, una noia d’ulls tristos i d’aires melancòlics.
El tema va tenir èxit mundial, es va convertir en himne feminista a l’Amèrica Llatina i a España va ser prohibida a les noies menors de 16 anys. Així doncs, en un context encara molt fosc una noia que desprenia una docilitat ovina cantava “Soy Rebelde” i la gent s’hi enganxava, crec , com a un desig de rebel·lia llunyà, quasi oblidat i il·lusori.
Com si representés la trista imatge d’un paradís perdut. Avui, 50 anys més tard, ens adonem, atònits, que aquest país ja no és aquell on es podia cantar “Soy Rebelde” en un prostíbul i vestit de capellà tal com va fer l’Albert Pla a la pel·lícula “Airbag” (1997).
Més aviat tornem a ser en un espai/temps on tota una societat queda encisada per una noia d’ulls tristos capaç de representar d’una forma innocent aquella imatge de rebel·lia que ja tornem a veure llunyana i borrosa.
Aquest any 2018 i havent patit, segur, el retrocés de llibertats més gran des de la dictadura Franquista, una altra noia jove i despreocupada guanya el popularíssim reality “Operación Triunfo” i tot just després representa a Espanya a “Eurovisión”.
L’Amaia, té un talent escènic i musical brutals però sobretot desprèn veritat. En un moment en què es fiscalitzen els gestos, en què tots actuem pensant en les conseqüències i on la por ja ha aconseguit filtrar-se a dins de cada casa, ella s’atreveix a no depilar-se les aixelles, es tira pets en prime time i, si fa falta, s’enfronta amb els guardians més rancis de la vella pàtria sense perdre mai ni un gram de tendresa.
Per a mi, ella representa l’inconformisme natural davant les grans lluites perdudes o pendents de guanyar que té aquest país així com la força inherent de la joventut per a dur-les a terme i per això hi ha tanta gent, sigui de l’àmbit que sigui, que se n’ha enamorat.
Com a detall anecdòtic, m’agradaria dir que durant el rodatge, ella va interpretar 5 vegades la cançó i que ho va fer plorant en cada una d’elles. No li he preguntat mai el motiu perquè crec que és molt més bonic imaginar-s’ho.
Salvador Sunyer Vidal
FITXA ARTÍSTICA
Amb Amaia Romero
Dirigit per: Salvador Sunyer
Escrit per: Salvador Sunyer i Víctor Santacana
Produït per: Temporada Alta 2018 i Nanouk Films
Presentador: Francisco José Ruiz García
Coreografia: Garazi Beloki
Ballarines: Garazi Beloki, Elea Sidonie, Carolina Fabiana
Piano: Carles Pedragosa
Trompeta: Pol Padrós
Trombó: Josep Blanes
Guitarrista: Joan Hernández
Càsting: Blanca Javaloy
Producció executiva: Xavi Toll i Andrés Mellinas
Director de producció: Xavi Toll
Cap de producció: Javier de la Llave
Director de fotografia: Elias M.Fèlix
Cap de realització TV: Lluís Maymó
Directora d’art: Judit Ferrer
Concepció i creació dels visuals: Josep Prats Sorolla
Vestuari: Alexandra Nicolau
Maquillatge i perruqueria: Cristina Canes
Muntador: Martí Blanché
Disseny gràfic: Francisca Torres
Estudi de so: Coser i Cantar Estudio
Arreglista: Carles Pedragosa
Música Original: ‘Soy Rebelde’
