Caramel

Caramel neix del desig d’intentar entendre les diverses maneres de relacionar-se amb el consum de substàncies i els seus efectes.

Després de dos anys d’investigació, trobades i converses amb persones i institucions vinculades al tema, se’ns fa evident que no és possible retre compte en una sola obra de les múltiples qüestions que es despleguen en anar observant el complex món del consum.

En un extrem, la mirada moralista i estigmatitzadora marcada per l’arbitrarietat d’allò que avui dia és legal i del que no. A l’altre, la romantització del consum com a opció reactiva davant del judici hegemònic.

Però què està passant? Quina és la qüestió? Com pot, una mateixa cosa, ser alhora alliberament i presó? Una eina de control del sistema i una acció de rebel·lia antisistema.

Queda clar que en els casos de consum problemàtic, el problema no són les substàncies, sinó la relació que s’hi estableix. I que aquesta relació estarà determinada per la combinació de diversos factors com la classe, el gènere o la ferida provocada per un trauma.

Amb tot, si parlem de drogues, l’estigma acostuma a aparèixer a l’instant. És fàcil carregar la culpa al que és prohibit. Però així que mirem la llista de fàrmacs permesos, miraculosament l’estigma desapareix. Som a la banda del bé. La Llei del negoci, com un animal, marcant el territori.

Però què passa si, en lloc de posar el focus en la substància, observem la veritable zona de perill: la compulsió? Totes les accions que realitzem sense pensar del tot si ens venen de gust, o sabent fins i tot que no ens venen gens de gust.

D’on neix aquesta docilitat? Què la provoca?

No és potser el mateix sistema capitalista qui es nodreix, promou i facilita la confusió entre compulsió i desig?

Del que tens, què necessites? Del que vols, què? En vols més?

És en la transformació d’un desig a compulsió on la pràctica del consum es torna problemàtica. No es deu tractar, doncs, de buscar com reconèixer l’origen de la pràctica compulsiva per poder desactivar-la, en lloc de prohibir el consum o estigmatitzar qui hi recorre buscant algun alleujament o diversió?

El nostre desig és que l’obra sigui pregunta. Ni callar, ni jutjar. Procurar entendre, per poder-nos cuidar i que sigui cert.

Pablo Messie i Les Impuxibles.