Històric 2005

Cartell 2005, Toni Llena

La trajectòria teòrica, plàstica i vital d’Antoni Llena és una de les més interessants i difícils de classificar del panorama català contemporani. La seva obra arrenca amb l’art conceptual a inicis dels seixanta, del qual va ser un dels pioners a Catalunya juntament amb Àngel Jové i Sílvia Gubern, i sovint es vincula a l’arte povera per la seva predilecció pels materials efímers –pols de talc, guix, paper, etc–. Allà on el seu amic Antoni Tàpies explora els límits de la matèria, Llena es decanta per la noció de no-res. A començament dels vuitanta torna a l’escena artística amb els seus famosos quadres de papers monocroms retallats. Amb els noranta arriben les grans sèries, on continua treballant la idea de pintar amb materials humils –pedres, cintes adhesives, cartrons, etc.–. Tot i els plantejaments silenciosos i modestos, la seva obra pública, present en diversos espais de Barcelona, aconsegueix conjugar l’espectacularitat de les grans dimensions amb l’emoció i la sensació de fragilitat que impregna tot el seu treball. També destaca en la seva faceta com a professor i com a escriptor d’assaig sobre art i articulista (una bona mostra de les seves reflexions es troben recopilades al llibre La gana de l’artista).

Pere Parramon