Edició 2022
Temporada Alta, amb la realitat del moment
Avancem en la nostra tercera dècada d’existència, amb una edició que presenta una programació de 107 espectacles repartits en 21 escenaris al llarg de 10 setmanes. Enguany, hem augmentat el número de subseus (Banyoles, Bescanó, L’Escala, Palafrugell, Puigcerdà, Sant Gregori, Torroella i Vilajuïga) a les quals se suma, per primera vegada, Barcelona, on recuperem un clàssic: Ritter, Denne, Voss de Krystian Lupa, que es podrà veure al Teatre Romea. També per primera vegada, estrenarem un espectacle a l’interior de la Catedral de Girona: la lectura Confessions de Sant Agustí, interpretada per Joan Carreras.
El programa de 2022 és un bon exemple de com el teatre que es fa actualment a Catalunya, Espanya i la resta del món, parla més que mai sobre la realitat del moment. Presentem obres sobre l’homofòbia, la vellesa, l’auge del feixisme, l’habitatge, qüestions de gènere o el fenomen de Tik Tok, entre molts altres. Tots aquests muntatges, a més de per la seva temàtica i qualitat artística, han estat triats perquè estan concebuts sense voluntat de predicar o adoctrinar ningú. Més aviat, és un teatre social que mostra la realitat “sense jutjar els seus personatges”, com deia Peter Brook que havia fet sempre als seus textos el seu admirat Shakespeare.
31 anys de Temporada Alta, on seguim oferint una programació que barreja artistes locals amb una notable presencia internacional, l’impuls a la creació, l’equilibri entre produccions i propostes més experimentals i iniciatives que continuen creixent com els nostres projectes educatius d’A Tempo que, a més, aquest any, el públic pot recolzar de manera molt senzilla , fent una donació durant el procés de la compra d’entrades.
El cartell: Francesca Llopis o l’energia creadora
Cap al 2014, Francesca Llopis va iniciar una sèrie de dibuixos monocroms negres amb el títol de Nosaltres i l’estat de les coses. Es tracta de dibuixos impactants que mostren una mena de planetes en explosió. El centre del dibuix, enmig del paper, és com una mena d’explosió dins d’una forma circular irregular, com un planeta, de la qual emergeixen uns punts negres realitzats amb els dits, pinzellades gruixudes o taques de pintura que s’escampen des de l’interior cap a l’exterior. Són una sèrie de dibuixos que Francesca Llopis reprenia, al costat d’altres treballs més matèrics, al llarg del 2015 i el 2016 i que l’artista ha mostrat a la seva darrera exposició Agapemi. La constel·lació dels meus amors (2022), al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar. Són dibuixos de caràcter visionari i de gran força expressiva, d’un tamany considerable, 50 x 70 cm o 140 x 110 cm, que estan realitzats amb una particular tècnica personal que Francesca Llopis executa amb els dits, les mans i pinzellades singulars. El títol de la sèrie, Nosaltres i l’estat de les coses, ens remet a la voluntat de descriure el nostre món, l’estat de les coses, que no és, certament, optimista. Més aviat ens situa en un paisatge apocalíptic on les crisis sanitàries, econòmiques, socials i ecològiques formen part del nostre entorn més proper. Certament, per bé que aquests dibuixos estan fets abans de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna, no hi ha dubte que s’avancen a aquest paisatge devastat del nostre temps.
Ara bé, Francesca Llopis no és una artista que es caracteritzi pel seu pessimisme, o per la seva tendència a la malenconia, ans al contrari, la seva és una obra lluminosa, és plena de plecs i replecs, de noves mirades i experimentacions, d’energies renovades, fins al punt que moltes vegades avança en moltes direccions, amb diferents fixacions, i sorprèn amb la seva capacitat per obrir nous territoris expressius. Fruit de l’evolució d’aquesta sèrie de dibuixos, Nosaltres i l’estat de les coses, sorgeix, amb el títol de Desclosa (2019), un esplèndid dibuix que és com l’epifania d’allò que pot néixer i que pot esdevenir. Com la flor que s’obre o la vida que neix, aquest dibuix que ha estat triat com a emblema visual del Festival Temporada Alta 2022, és una celebració de la vida i de la creació. Aquests cossos opacs i negres de Nosaltres i l’estat de les coses, de sobte comencen a amarar-se de llum, a generar colors i a emetre una energia que s’escampa en totes direccions com la irradiació d’una força, d’una potència en expansió. Una energia, una força, una potència subtil i inexhaurible que ens arriba a Desclosa.
De fet, durant el confinament, el 2020, Francesca Llopis va fer tota una sèrie de dibuixos lluminosos, com a resposta a la situació d’aïllament i tancament, en què els paisatges i els espais foscos, sovint creats amb punts negres, es transformaven en espais de color, en fonts lluminoses plenes de punts de color vermell, blau, groc, que sorgeixen de la massa negra, executats també amb els dits, escampats pel paper en blanc.
Tots aquests dibuixos de confinament tenen l’origen, en part, en aquesta obra Desclosa, que per mi simbolitza l’espai de la creació, aquell magma obscur i divers del qual sorgeixen les idees i l’energia creativa, aquella força que emergeix cada dia, com la vida renovada, cada matí, amb l’aurora. Aquella energia creadora que s’obre a la vida, que s’obre al món, que ens transmet el veritable art, el veritable teatre, la bona literatura que tenen la força d’arrossegar-nos i d’apassionar-nos no solament un instant sinó també amb la durada i la persistència d’allò permanent en el fluir de les coses. Amb el fervor de la perseverància, per emprar un títol i unes paraules precises i precioses de l’enyorat Carles Santos. És, també, el rayo que no cesa de Miguel Hernández. Totes aquestes coses, i encara altres idees i enigmes, són les que em suggereix aquesta obra, alhora poderosa i fràgil, aquest bell dibuix que s’obre com la flor, com la rosa: Desclosa.
Manuel Guerrero Brullet
Francesca Llopis (Barcelona, 1956)
Formada a l’escola d’art i disseny EINA de Barcelona, fundada per l’artista i poeta Albert Ràfols-Casamada, per estudiar la poètica de l’espai i la pintura, inicia un període de residències amb beques al llarg dels anys 80. Començant al Teater Studio de Varsòvia per pensar l’escenografia des de la pintura assessorant Fabià Puigserver (director del Teatre Lliure, Barcelona), aquesta residència va suposar un punt d’inflexió en la seva trajectòria on el concepte dels viatges formarà part del seu plantejament artístic.
Va ser a Milà, Roma i Londres, on va començar la seva recerca sobre els laberints com a metàfora de la ciutat, culminant amb l’estada i la pintura d’una cúpula al West Village de Nova York. Gràcies a una beca del Ministeri de Cultura espanyol, viatja a Egipte, Iemen i Creta a la recerca de laberints. I amb una beca de l’Acadèmia de Roma i de l’Escola de Belles Arts de Nimes, va culminar el seu treball amb cavitats i laberints, generant obres com Història d’una temptació, Els dits gèlids o Tráfico de efectos (entre 1983 i 1986), exposades a Montpelier, Madrid i Barcelona.
A finals dels anys 80, Arnau Puig defineix la seva pintura com a “constructivisme semàntic”. Llavors, participa en les exposicions Becarios a l’Academia Española de Roma i Llopis a l’Escola de Belles Arts de Nîmes.
Durant els anys 90, presenta La societat és una flor carnívora (radiografies i frases del maig del 68 com a artefacte d’instal·lació), i escultures efímeres com Un embolic magnífic, Malaltes d’amor o Paranys foscos.
Entrant al segle XXI, crea les seves primeres videoinstal·lacions: 2 habitacions amb vistes (Centre d’Art Santa Mònica, 2001), ETC (Museu Saura, Conca, 2004-06) o Memòria d’un iceberg (Barcelona, Osaka i Sao Paulo, 2011-2015).
En els darrers anys, ha creat obres com Traction-Action (performance presentada al Japó, 2016), Llum! (instal·lació 2017-22), Nosaltres i l’estat de les coses (pintures, 2018), I tu, què posaries sota el focus? (instal·lació, 2018), Infiltrada (instal·lació, 2020) o La pell escup i escampa (instal·lació, 2021), entre altres.
El curt: ‘La veu latent (Primer moviment)’
Una actriu, la Raquel Ferri, dona a llum. I una actriu, la Raquel Ferri, interpreta la nit i el dia durant els quals va donar a llum.
Els somnis també poder ser qüestió de vida o mort. En aquest somni, l’actriu es multiplica en diferents dones, i es prepara per donar a llum. I en algun instant (del passat o del futur) reviu els desitjos, les pors, les esperances, el frec dels cossos en transformació.
En el moment decisiu del part, la vida real i la interpretació s’abracen i es miren als ulls, tal i com passa sempre a les nostres vides.
Molt abans, la Sylvia Plath va escriure uns versos que la Sílvia Pérez Cruz va cantar:
“The wonb / Rattles its pod, the moon / Discharges itself from the tree with nowhere to go. / My landscape is a hand with no lines, / The roads bunched to a knot, / The knot myself,/ Myself the rose you acheive-/ This body,/ This ivory/ Ungodly as a child’s shriek./ Spiderlike, I spin mirrors,/ Loyal to my image,/ Uttering nothing but blood-/ Taste it, dark red! / And my forest/ My funeral,/ And this hill and this / Gleaming with the mouths of corpses”.
L’atmosfera d’aquests versos és la veu que persegueix els cossos protagonistes d’aquest somni.
Isaki Lacuesta / director del curt
FITXA ARTÍSTICA / TÈCNICA
Direcció i muntatge: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Raquel Ferri, Sílvia Pérez Cruz, Albert Ubach Font, Martí Ferri Ubach, Luna Lacuesta
Fotografia: Adriana Vila Guevara
Ajudant de càmera: Pau Masaló
Producció executiva: Isa Campo
Vestuari: Lorena Panea
Laboratori: Cinelabs
Coordinació Cinelabs: Cornelia Popa
Pel·lícula Kodak: Alejandro Paino
Equip Sílvia Pérez Cruz: Àlex Sànchez i Albert Sorribes
Música: The Womb (Sylvia Pérez Cruz / Sylvia Plath)
Sobre el director
Isaki Lacuesta (1975, Girona) ha escrit i dirigit deu llargmetratges, l’últim dels quals, Un año, una noche (2022) s’ha estrenat en la secció oficial del Festival Internacional de Berlín.
La seva pel·lícula anterior, Entre dos aguas (2018), li va suposar la seva segona Concha d’Oro en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i els premis a la millor pel·lícula i millor actor en el Festival de Cinema del Mar del Plata, el Fotogramas de Plata a la millor pel·lícula espanyola de l’any, així com set premis Gaudí, incloent-hi millor pel·lícula en llengua no catalana i millor director.
El 2018 el Centre Georges Pompidou de París va dedicar una retrospectiva completa a la seva obra, així com el llibre Le cinéma d’Isaki Lacuesta (Brice Castanon i Sergi Ramos, ed).
Les seves pel·lícules s’han projectat en festivals de tot el món i en centres artístics com el MOMA de Nova York, el Lincoln Center, l’Anthology Film Archives (Nova York), CCCB.
També ha dirigit els filmes: La propera pell (2016), Murieron por encima de sus posibilidades (2015), Los pasos dobles (2011), El cuaderno de barro (2011) o La noche que no acaba (2010), entre altres.
El pòdcast de Temporada Alta
El pòdcast de Temporada Alta és una nova producció que el festival ha encarregat (per primera vegada) a sis periodistes d’arts escèniques. Jofre Font, Neus Molina, Gema Moraleda, Xavi Pardo, Oriol Puig Taulé i Laura Serra han estat els responsables de desgranar durant 7 episodis temes relacionats amb els espectacles programats enguany, com ara l’auge de l’extrema dreta, la mort i el suïcidi, la mirada contemporània dels clàssics o el teatre musical.
