M’agrada el títol que formava part d’aquest encàrrec. Per això encapçala aquest escrit. Perquè jo també m’he fet la pregunta moltes vegades. Però sempre me la faig abans de veure’l representar o abans de llegir-lo, mai immediatament després. Me la faig quan la meva circumstància havia adormit Shakespeare, per un temps; quan amarat d’escena contemporània, amarat de literatura dramàtica del segle XX i del XXI, em fa mandra agafar Shakespeare una altra vegada. Però no recordo una temporada teatral sense Shakespeare; tard o d’hora, el seu teatre em convoca, una o diverses vegades, durant el curs que va de setembre a juliol. Em convoca des de diferents estètiques, des de diferents opcions de direcció, des de diferents escoles d’interpretació. I sempre m’aclareix els dubtes. S’alça per dir-me: “Parlo de tu, mandrós, potser et penses que ja has explorat tots el teus racons?”
No m’ho penso és clar, però no sempre estem d’ànim per explorar. Llegia fa uns anys un pròleg d’un bon assaig sobre Ingmar Bergman, Bergman: El artista y la máscara; bo, perquè, com el seu autor, Ramon Luque, explicava en el prefaci, estava escrit des de l’emoció i no des de l’academicisme, o en altres paraules des de la franquesa d’admetre que, si havia escrit sobre el cineasta suec no era per afegir prestigi a la seva carrera investigadora amb una recerca sobre un gran nom, sinó des de la humilitat de reconèixer que l’obra de Bergman l’havia ajudat a viure. No sortim indemnes del visionat d’una pel·lícula de Bergman, sempre hi alguna cosa que ens interpel·la. Ens ajuda, però també ens pot incomodar, ens col·loca al davant d’un mirall que en qualsevol cas augmentarà el coneixement sobre nosaltres mateixos.
Shakespeare hagués estat impossible unes quantes dècades abans, però també unes quantes dècades després
Això val per tots els grans creadors. Fa uns anys vaig programar a Josep Ramoneda perquè fes un repàs al pensament d’avui. Li vaig proposar de fer una guia de lectura i òbviament la xerrada es va convertir en una magnífica classe de filosofia contemporània. Em venen al cap Magris, Benjamin, tal vegada Steiner: Ramoneda va esmentar molts noms i va reivindicar la tradició de la il·lustració, que explicava com a moviment cultural i no tant com a corrent filosòfic. És aquesta tradició un enorme calaix que ens explica, en bona mesura, l’evolució del pensament humà durant més de tres segles. Però el més valuós d’aquest enorme contenidor tal vegada sigui una actitud, més que no pas una afirmació o menys encara una solució. Doncs bé, Ramoneda va voler esmentar un nom, un nom d’abans. Abans del naixement d’aquesta cultura que ha contribuït a definir Europa. “No podem deixar de banda Shakespeare, la seva obra és una contribució fonamental al coneixement de la condició humana”, va venir a dir, si la memòria no em falla. Després de tot aquell devessall de noms del pensament contemporani, un esment per a un dramaturg, aparegut en una mena de “finestra d’oportunitat de la història”, ja que Shakespeare hagués estat impossible unes quantes dècades abans, però també unes quantes dècades després; enmig de l’hegemonia puritana de Cromwell que va senyorejar el seu país durant més de mig segle, difícilment hauria pogut representar la majoria de les seves obres.
Hi ha un principi de la llum de la Il·lustració en Shakespeare? Potser és agosarat afirmar-ho. El que sí podem deduir de la seva obra és l’aparició del dubte. Però també la imperiosa necessitat d’una veritat. No és Hamlet un recercador? S’abandona potser a l’imperi de les visions? No, més aviat investiga, empra el teatre per esbrinar. Tanmateix l’angoixa genera dubtes i no som aliens, en la nostra condició humana, a una por latent que es fa evident en els moments més difícils de la nostra circumstància vital. El somni de Clarence a Ricard III, tancat a la Torre de Londres tot esperant la mort, però sense tenir coneixement de la fatalitat del seu destí, és preludi d’allò que l’espera: moltes són les faltes comeses al servei de les causes dels altres i la imatge de la condemna és terrible. Al capdavall la mort només és un trànsit però l’expiació de l’ànima pot esdevenir eterna, enmig, això sí, de riqueses materials que de res poden servir una vegada s’ha fet el traspàs. Shakespeare pinta de molts colors la intuïció prèvia al coneixement racional, però hi podem veure, sovint, una veu interior en forma de personatge extern que ens avisa d’allò que potser sabem però que no volem conèixer de debò. El cec avisa Juli que pari compte amb els idus de març, i els cecs sempre veuen més enllà, des dels temps d’Èdip. Però el cec de Juli, o les bruixes de Macbeth, el fantasma del pare de Hamlet o els malsons de Clarence i el mateix Ricard, són aliens a tots ells? O en formen part? Semblen, més aviat, transfiguracions de les seves pròpies pors esdevingudes veus dramàtiques que aporten informació preciosa. I després els protagonistes sobiranament les atenen o les menyspreen. Prenen decisions.
Shakespeare és el nostre contemporani, i això vol dir que suporta molt malament les operacions arqueològiques
Shakespeare estima la seva professió, i entén perfectament que els rebesavis en el seu ofici no eren una altra cosa que els professionals de l’entreteniment de la cort, gent amb dispensa per dir qualsevol cosa per tal d’assolir les rialles que justificaven el seu sou; qualsevol cosa, fins i tot la veritat, sota el paraigües de la pretesa follia. “No hi ha ofensa en els bufons d’ofici, encara que no facin res més que injuriar; ni tampoc hi ha injúria en un home de confiança, encara que no faci res més que censurar”: Olívia, la gran desitjada de Nit de reis etziba a Malvolio aquesta meravellosa sentència. Tan de bo, podríem pensar, aquesta clarividència l’hagués tinguda Lear envers el seu bufó i els seus homes de confiança, una tragèdia s’hagués estalviat. Olívia no és la inigualable Rosalina d’Al vostre gust, ni tampoc ho és Viola, i malgrat tot a Nit de reis tenim una fantàstica representació de la intel·ligència femenina. Una intel·ligència en positiu en comèdies, però també en moltes tragèdies: la fantàstica Reina Margarida, de Ricard III parla al monarca usurpador amb la valentia d’aquells que ja no tenen res per perdre. Per contra, tots els ambiciosos mesuren les seves paraules, callen o adulen, sense terme mig, actuen amb por. No és aquesta una pauta repetida en tantes i tantes organitzacions de tota mena del nostre present, també polítiques? El gran teòric polonès Jan Kott ho va escriure fa molts anys i encara ara el rellegim per entendre que, efectivament, Shakespeare és el nostre contemporani, i això vol dir que suporta molt malament les operacions arqueològiques i per contra abraça amb entusiasme les lectures de l’avui. Shakespeare segueix inspirant perquè ens formula preguntes que no podem defugir.
Eduard Molner
Recomana.cat
