Els fantasmes que imagina el director Fabrice Murgia deambulen per deserts de nostàlgia construïts amb imatges complexes que dialoguen amb música impactant i interpretacions memorables. La primera parada d’aquest viatge, una proposta propera a la irrealitat del somni, recorria la Ruta 66 dels Estats Units a ritme de road movie. Ara s’acosta al cop d’Estat de Pinochet conjurant a Pablo Neruda des del desert d’Atacama, el més àrid del planeta, per recuperar una part de la memòria que en el seu moment va voler ser silenciada des del poder.
De vegades hi ha nefastos episodis de la història que sense el periodisme no sortirien a la llum pública. L’existència de camps de concentració a Xile després del cop d’Estat de 1973 n’és un exemple. “Esta es una palabra, campo de prisioneros, que se han inventado los marxistas”, diu Federico Willoughby, el portaveu de la Junta Militar xilena els primers quatre anys. Mirada directa a càmera i negacionisme rotund durant una entrevista amb Miguel Herberg. Era el 5 de febrer de 1974.
Només tres dies abans, aquest periodista asturià havia sobrevolat el desert d’Atacama amb l’helicòpter del general Joaquín Lagos, responsable de la zona instal·lat a Antofagasata que no trigaria a abandonar l’exèrcit. Un permís aconseguit a base d’estratègia, ofici i sort, igual que n’havia obtingut un altre per moure’s lliurement signat pel mateix Augusto Pinochet després d’entrevistar-lo. El líder de la Junta Militar li explicava que, després del cop, “los marxistas se sumergieron”, pretext que utilitza per negar les desaparicions forçoses i l’existència dels camps.
“Converses urgents, de preguntes bàsiques i ràpides: nom i cognoms, militància o no, quin era el motiu de la detenció, des de quan estava allí i quan creia que sortiria”
Les imatges aèries d’aquestes mines reconvertides en presons en ple desert eren el preludi de la seva visita, gràcies a la qual va poder entrevistar diferents presoners a Chacabuco i presoneres a Pisagua, camp aquest darrer on també hi havia homes. Converses urgents, de preguntes bàsiques i ràpides: nom i cognoms, militància o no, quin era el motiu de la detenció, des de quan estava allí i quan creia que sortiria. L’objectiu era aconseguir gravar i fotografiar el màxim de persones per poder demostrar internacionalment que la versió oficial de la Junta Militar era mentida. El resultat és una col·lecció de fotografies i un document audiovisual esfereïdor.
Mentre té a Willoughby davant seu, el periodista té clar que ha de fugir de Xile el més aviat possible. Durant aquells dies, a l’Argentina van tenir lloc unes inundacions importants i Herberg va posar com a excusa que havia de cobrir-les. Així doncs, viatja de retorn portant el material cap a Roma on vivia. S’havia deixat els efectes personals a l’hotel per despistar, ja que feia temps que coneixia de primera mà els mètodes de la dreta xilena.
Els antecedents: infiltrat entre els futurs colpistes
Miguel Herberg era ben conegut entre l’entramat colpista des del 1972. El motiu? Roberto Rossellini, amb qui col·laboraven a Roma, l’havia instat a viatjar a Xile després de la seva entrevista amb el president Salvador Allende ja que intuïa que perillava el govern.
Gràcies al finançament de la televisió de la RDA i als contactes proporcionats per la família di Girolamo, exiliats de la Itàlia mussoliniana i admiradors de Rossellini, s’engegà la roda. Un líder de la dreta li presentava a un altre, en una reunió es convocava una propera trobada, fins el punt que Sergio Onofre Jarpa, llavors president del Partido Nacional li va suggerir que es quedés fins a finals de setembre perquè donarien el cop definitiu.
De tot el treball realitzat al llarg de 1973 cal destacar l’entrevista amb al general Roberto Viaux el 4 d’abril de 1973 a la presó, perquè per primer cop reconeix clarament la seva participació en l’assassinat del Comandant en cap de l’exèrcit René Schneider tres anys abans.
En assumir el govern la Junta Militar, Herberg decideix tornar a casa però encara no publicà res de tot el treball que havia fet. Gràcies a això va poder viatjar de nou per fer més entrevistes i rodar el material sobre els camps. Les fotografies de Chacabuco i Pisagua es van difondre a mitjans de comunicació d’arreu, especialment de tendència comunista. Pel que fa al material audiovisual, és la base del seu film Chile 1973. A més de la difusió periodística, aquest treball va servir com a documentació per a Amnistia Internacional i per a les sessions del Tribunal Russell sobre el cop de Pinochet, celebrades el 1974 a Roma. Amb el pas del temps aquesta exclusiva ha estat utilitzada indiscriminadament i en nombroses ocasions sense citar-ne la font.
“Fins a quin punt unes imatges poden salvar vides i ser prova irrefutable d’un fet que es vol amagar?”
Aquest és un cas, ja que com explica el seu autor, de mica en mica es van alliberar molts dels presoners que va entrevistar. La dictadura els havia enterrat en vida i el periodista va anar a desenterrar-los. Dècades més tard, però, és ell mateix qui farà desaparèixer la seva obra.
Epíleg
Interessa la Memòria històrica? Per a Herberg rotundament no. Cansat de buscar finançament per a fer un documental sobre els supervivents dels camps xilens, el passat 2012 va prendre una decisió radical. El projecte, performance o acció titulat “Memoria de Atacama” va tenir lloc durant quatre dies. Es van exposar documents i fotografies i es van projectar les pel·lícules realitzades a Xile entre 1972 i 1974. Posteriorment es van cremar positivats i documents i, finalment, es van enterrar les cendres i els originals al Cementirio del Arte del poble de Morille, prop de Salamanca, culminant així un procés que per a ell significa el final de la seva relació amb aquest tema.
Una decisió polèmica afegida a la controvèrsia que des del 1975 ha girat al voltant d’aquest material respecte a l’autoria. Quaranta anys més tard i gràcies a la impressionant recerca de Jean-Noël Darde, ha quedat clar que els documentalistes estrella de la RDA Walter Heynowski i Gerhard Scheumann, mai no van trepitjar aquells camps. I el 2013 Miguel Herberg publicà Diario de un anarquista infiltrado en las filas de Pinochet, 1972-1974. (Ed. Las Siete Entidades. Sevilla).
Professora d’Història del Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV)
Crítica teatral a Recomana.cat/Blog @notesescena
