Durant anys, els nens i nenes de Catalunya han retrobat en carn i ossos, als escenaris, els personatges que fins aleshores només coneixien a través dels llibres
Tradicionalment, el teatre infantil (o familiar o per a tots els públics) ha trobat en la literatura un prolífic univers on recórrer com a punt de partida. Especialment els contes populars que, per la seva brevetat, simplicitat, entreteniment i un punt de moralitat, s’han convertit en els aliats perfectes per aixecar-ne produccions artístiques.
Durant anys (des dels primers circuits estables del 1972 amb el Moviment Rialles i, a partir del 1995, també amb la Fundació Xarxa), els nens i nenes de Catalunya han retrobat en carn i ossos, als escenaris, els personatges que fins aleshores només coneixien a través dels llibres: La Caputxeta Vermella, els Tres Porquets, La Ventafocs, El Patufet, La cigala i la formiga… Ara no ha canviat pas gaire la situació, però cada cop són més les companyies que no representen la història de la manera original, sinó que la versionen més o menys lliurement (des de la temàtica o el comportament dels protagonistes, fins als recursos escènics) per adaptar-la als temps actuals.
És cert que els clàssics sobreviuen al pas del temps, que un conte sempre il·luminarà la cara d’un infant i que, per més que caiguin les fulles, els nens mai deixaran de ser nens, però és irrefutable que els estímuls que els petits reben a avui dia no tenen res a veure amb els de –posem-hi per cas– fa trenta anys. Per això els creadors s’empesquen noves fórmules per atraure’ls…
El fet és –i està bastament comprovat– que si vols omplir un teatre el títol d’un conte popular crida, ja d’entrada, mitja platea. Els pares (i avis, tiets… fins i tot les escoles) no estan gaire predisposats a prendre riscos i, si no es té cap referència de la companyia ni de l’espectacle (difícil en l’era de la imatge i les xarxes socials!, però passa), s’opta pel tret més segur: anar a veure una obra amb títol conegut. Així, s’amunteguen a la cartellera, per exemple, un munt de Ratetes presumides (la darrera temporada hi va haver un boom), ara bé unes canten i ballen, unes són amb titelles, unes altres amb titelles i actors, etc.
Cenyits encara a la literatura, observem que últimament les companyies s’inclinen per una dramatúrgia més activa i escriuen la continuació dels contes, és a dir, s’imaginen què passa just quan s’acaba el relat, o fan un spin-off. És un pas, però encara no acaba d’esclatar la figura del dramaturg, que en el teatre familiar no abunda com a tal. Hi ha alguns actors i directors que escriuen, però els autors pròpiament dits de teatre infantil són comptats. Per això són freqüents els encàrrecs externs (i els veiem amb altres companyies) o autors del teatre d’adults fan incursió a l’infantil, un salt que comença a sovintejar.
Ja amb una bona trajectòria a les espatlles, el sector del teatre per a nens i nenes ha detectat la idiosincràsia de falta d’autors i actualment està fent esforços per modificar-la. Només així les propostes contemporànies de creació original, nascudes des de zero –que també n’hi ha i moltes!, fora de la literatura, seria injust obviar-ho–, afloraran per sobre de les dels contes tradicionals.
Això sí, si les companyies familiars es llancen a la piscina de la dramatúrgia, cal que els programadors els l’omplin d’aigua de manera regular fins que el públic es faci seu l’hàbit d’atrevir-se a veure coses innovadores (que no en coneguin el títol). És responsabilitat de tothom el teatre que es programa al país i amb què els infants d’avui conformaran el seu gust i bagatge escènic. El d’avui i el de demà. No són el públic del futur, sinó del present, però si volem que continuïn sent espectadors al futur, amb amor i criteri, cal cuidar-los des de l’inici de la seva experiència. Aquest tema pot estirar-se en un ampli i interessant debat que emplacem a organitzar… En tot cas, aplaudim que cada cop més festivals per adults integrin propostes familiars dins les seves programacions.
Centrant-nos en Temporada Alta, el certamen ha seleccionat enguany una dotzena d’espectacles que plasmen bona part del binomi literatura i teatre infantil que acabem de comentar.
Centrant-nos en Temporada Alta, el certamen ha seleccionat enguany una dotzena d’espectacles que plasmen bona part del binomi literatura i teatre infantil que acabem de comentar. Si situem els concerts d’Orelles de Xocolata a banda, podem agrupar-los en tres grans blocs: els grans clàssics de la literatura universal, els contes que beuen de l’arrel tradicional i la creació actual.
Dins els clàssics, dos títols que no requereixen explicació: El petit príncep (Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29) d’Antoine de Saint-Exupéry amb dramatúrgia de Marc Artigau i Àngel Llàcer, i Alícia al País de les Meravelles (Viu el Teatre) de Lewis Carroll adaptada per Marta Buchaca. Tots dos són en format musical, però mentre que el primer és fidel a l’original recreant la imaginació que evoca i les seves múltiples capes de lectura, el segon retoca la història per parlar planament dels mals que poden comportar els telèfons mòbils si no se’n fa un bon ús.
Entre els espectacles tradicionals, dos notables exponents: Pell de llarinté, cua de tiré (The Three Keatons), un conte mandinga recollit per Koumera Dlakhaby i modelat per Anna Soler Horta que fa una al·legoria de les festes de naixement al Senegal, i La Llavor del Foc de Babou Cham i Carlota Subirós a través del qual l’actor catalanogambià narra un carregament de mites d’arreu del món sobre l’origen de l’existència.
Finalment, en el bloc de la creació contemporània, hi figuren muntatges com El buit (Cia. Estampades i Cia. Impàs) amb què mitjançant el circ i la dansa aèria Sergi Ots dóna forma al llibre homònim de l’escriptora i il·lustradora Anna Llenas, tot un fenomen editorial que tracta la resiliència i la capacitat de sobreposar-se a l’adversitat. I Loo (Ponten Pie) en què el mateix Ots, a quatre mans amb Emilie De Lemos, construeix un ric univers sensorial a partir d’un relat molt mínim, amb el vent com a desencadenant. També es podrà veure l’aventura de superherois SuperBleda (La Bleda) en què la pallassa gironina exhibirà als nens els seus superpoders i els demostrarà que ells també en tenen. La signa Jordi Palet, un dels pocs dramaturgs infantils que apuntàvem. I acabem mirant al futur amb el planter d’autors que ha cultivat l’Escola la Farga-La Perla29 amb Mai més set! Mai més gana!, un projecte col·lectiu que ha apropat els alumnes d’aquest multicultural centre educatiu a la música, la dansa, la plàstica i l’audiovisual implicant-los en la gestació de l’espectacle amb el suport de l’escriptor Carles Sala.
Núria Cañamares
