La trajectòria de Llàtzer Garcia (Girona, 1981) comença a ser dilatada i prou interessant. Garcia segueix el rebuf d’altres dramaturgs catalans com Josep Maria Miró, Pau Miró, Marc Rosich, Victoria Szpunberg i treballa colze a colze amb d’altres com Helena Tornero, però malgrat ser el responsable –juntament amb la seva companyia, Arcàdia (2009)- d’alguns dels espectacles més remarcables dels darrers anys en l’àmbit de la dramatúrgia catalana com ara La terra oblidada o La pols, la sensació és que juga un paper d’outsider i difícilment se’l recorda quan es comencen a enumerar les dramaturgs eternament ‘emergents’ d’aquest país. En aquest aspecte és un cas veritablement paradigmàtic, que molt possiblement tingui a veure amb la seva manera de ser, molt discret, d’una timidesa força acusada i un subtilíssim sentit de l’humor, en ocasions inextricable de tant bàsic, i en d’altres amarat d’una deliciosa i lúcida ironia. Malgrat aquest rol d’outsider, però, la seva figura com a dramaturg i director ha anat creixent fins a tenir un cert prestigi, sobretot gràcies a les seves pròpies apostes amb la companyia que dirigeix, Arcàdia, i a suports imprescindibles, com els de la Sala La Planeta de Girona, la Sala Flyhard i la Sala Beckett en la qual són companyia resident aquesta temporada juntament amb la nova proposta d’Ivan Morales, Los Montoya. A Temporada Alta s’estrenen els seus dos darrers treballs: Els nens desagraïts i Spender.
Les primeres creacions de Garcia amb la companyia Arcàdia, fundada el 2009 després d’un seguit de lectures dramatitzades a la Beckett, eren més aviat comèdies amb una transcendència relativa. Garcia ja havia guanyat alguns premis de teatre (Au revoir, Lumière, Ciutat de Sagunt, 2003; Sweet nothing, Ciutat d’Amposta, 2007 i Vent a les veles, Marqués de Bradomin, 2009) quan li va arribar l’oportunitat de coproduir amb La Planeta la comèdia Ens hauríem d’haver quedat a casa (2010), estrenada a Temporada Alta. Era la segona vegada que treballava amb la sala gironina, després de codirigir amb Abel Coll la ja dissolta companyia Elnacionalnoensvol a Sam –6 peces curtes de Samuel Beckett- amb uns joves David Verdaguer, Albert Prat, Sergi Vallès i Noé Denia. Ens hauríem d’haver quedat a casa era una reivindicació de la comèdia clàssica i va anar seguida d’una altra peça del gènere, Kafka a la ciutat de les mentides, que va donar pas a l’inici d’una època en què el teatre que genera aquest gironí comença a prendre volada.
La terra oblidada (Premi Ciutat de Gandia, 2012) és la primera part d’una trilogia –Garcia i la seva companyia ho van saber més tard, que ho seria- que parla, bàsicament, de la família i està amarada d’un esperit existencialista que s’estendrà en les següents entregues. La peça va créixer a redós de la Sala Flyhard i, posteriorment, va anar a parar a l’Atrium a més de fer una gira pel país. Després va venir el que és possiblement el muntatge més conegut i amb més èxit de Garcia, La pols (2014), també amb origen a la SalaFlyhard, que va passar per La Villarroel i va obtenir el Premi de la crítica de Barcelona i el Premi de la crítica Serra d’Or. El canvi de registre era evident. La comèdia quedava arraconada i La pols seguia els paràmetres de La terra oblidada, pel que fa al conflicte familiar, però també a la solitud i al buit existencial.
Els nens desagraïts és la tercera entrega de la trilogia, un tríptic que Garcia ens ha servit desordenat. De fet, aquesta que ara s’estrena, seria la peça que obriria la sèrie, després s’hi hauria de posar La terra oblidada i, finalment, la darrera seria La pols. “Primer tenia al cap una gran producció, amb molts intèrprets. Però vaig veure que m’havia de centrar en algun aspecte concret, perquè si no quedava tot molt dispers” diu el dramaturg gironí. La inspiració li va venir a partir d’una història real, que va viure en l’època de l’escola: “La família d’un company que venia a la meva classe pertanyia a una secta de caràcter religiós que tenia la seva seu a Sant Gregori –un poble a escassos quilòmetres de Girona- però durant la setmana feia vida normal, a l’escola, i el cap de setmana vivia amb la comunitat”. Garcia explica que aquesta secta era encapçalada per una mena de vident que havia predit la fi del món i considerava que ells eren els escollits, que sobreviurien al cataclisme. El que interessa al dramaturg, que diu que no hi havia interessos econòmics ni sexuals –que li consti- en aquests fets, és la situació dels nens “que creixien en el si de la comunitat, però feien una doble vida, a fora, a l’escola, i dins la comunitat, on havien de dur una vida de santedat. M’interessava analitzar com es podien desenvolupar en aquest món, com es trencava la seva família per formar-ne una de sola i quines conseqüències tindria això en la seva vida d’adults, una vegada fora de la secta i de l’ambient de protecció inherent a aquesta”. Aquest és el fil que travessa les tres peces.
“El públic ha d’acceptar la convenció, que l’obliga a formar part d’una secta que és, a més, una secta delirant”
La nova obra de Llàtzer Garcia és, diu, la més exigent amb l’espectador, ja que no segueix les convencions, l’acció està desordenada i el públic haurà d’anar-se fent la composició de tot plegat deduint a partir d’allò que li serveixin des de l’escenari. La peça està dividida en quatre escenes dividides en dues parts i la història es narra des de dos moments vitals diferents dels protagonistes. La novetat és que el públic també hi juga un paper en tot plegat: “Serà exigent per a tothom –diu Garcia-, perquè com que no comptem amb un repartiment il·limitat, el públic farà el paper de la comunitat. A les dues obres anteriors el públic era més un voyeur, però aquí abandona aquesta tessitura i ha d’acceptar la convenció, que l’obliga a formar part d’una secta que és, a més, una secta delirant”. Tot i que es tracta d’una peça dramàtica, l’autor i director admet que, sobretot en la segona part, hi ha força humor, però un tipus d’humor que és llegit de manera diferent a Girona que a Barcelona: “A Girona l’humor negre atrau més, el toleren millor que a Barcelona, de manera que crec que la gent riurà més aquí que allà”. La secta és de caràcter religiós catòlic i arriben a estudiar i parlar en hebreu a la comunitat, que és el poble escollit. Sobre la tesi de l’obra, Garcia és partidari, en aquest cas, de tancar-la, mullar-se, com a acte de valentia en una qüestió veritablement espinosa, perquè a més la tria és la menys òbvia de totes: “És relativament fàcil passar la pilota al públic, no posicionar-se, i crec que fer-ho és un acte de valentia, a més de que vull que el final s’entengui clarament”.
Els nens desagraïts també es diferencia de les dues obres anteriors en la incorporació a la companyia d’intèrprets que no formen part del “nucli dur” d’Arcàdia com són l’experimentada Teresa Vallicrosa i Ramon Pujol, que acompanyen Muguet Franc i Guillem Motos. Vallicrosa i Pujol s’han hagut d’adaptar al mètode de treball de la companyia. Això és, partint del text ja escrit i per tant sabent quin és el punt d’arribada, treballar molt la improvisació en els assajos per tal que tot sigui el més orgànic i realista possible. Això suposa una feinada de boig, no és gens fàcil, però les dues noves incorporacions, segons Garcia, s’han llançat a la piscina sense posar-hi inconvenients i fent aportacions molt valuoses.
Llàtzer Garcia, però, que ja és un dels habituals al festiva, té presència doble al programa de Temporada Alta, ja que dirigeix a la jove companyia banyolina El vol del pollastre en l’espectacle Spender, una adaptació escènica de tres relats que figuren al llibre Cròniques Marcianes, de Ray Bradbury. El projecte el promou la mateixa companyia banyolina, que va anar a buscar a Llàtzer Garcia per fer-li l’encàrrec: “Els vaig comentar que no podia escriure res per ells, perquè no tenia temps. Em van caure molt bé i va ser definitiu que em diguessin que no sabien si eren amateurs o professionals, però que el que feien era més bo que el més professional que es fes a Barcelona. Aquí em van guanyar. Aleshores els vaig proposar una adaptació d’aquests texts de Ray Bradbury, que jo ja feia temps que portava al magí. No havia d’escriure, només fer la dramatúrgia i pensar com podíem fer allò d’una manera teatral”.
“Em van dir que no sabien si eren amateurs o professionals, però que el que feien era més bo que el més professional que es fes a Barcelona”
A Garcia, doncs, li va venir de gust provar-ho, per la joventut de la companyia, que proporciona una energia i un entusiasme molt especials, i perquè és un registre gens realista, que s’aparta molt del que fa amb Arcàdia: “Tot passa en un local de menjar ràpid en què els seus treballadors fantasiegen que són a Mart.” Tots els elements que s’utilitzen són els que es trobarien en un local d’aquestes característiques, en aquest sentit, és realista, però el que passa als protagonistes no ho és gens. Tot això ha obligat a director i intèrprets a fer recerca i mirar de trobar un nou codi teatral que els permeti posar en escena una barreja que té un punt de bogeria i dramatisme i en què, a les situacions plantejades per Bradbury, Llàtzer Garcia, que reconeix no haver estat massa fidel a l’original, hi ha afegit un toc de David Lynch. Així doncs, tenim a cinc treballadors d’un local de menjar ràpid típic, dels que es poden trobar en qualsevol racó del planeta i que estan tots tallats pel mateix patró seguint el model americà, grisos, avorrits, espantosos, que el que fan és evadir-se tant com poden de la realitat i acaben a Mart.
El director i dramaturg gironí es troba en un bon moment. Ha dirigit l’adaptació cinematogràfica de La Pols, que ara mateix volta per diversos festivals de cinema del món i té aquestes dues produccions entre mans, a més d’altres projectes. Tot i això ja és un clàssic remarcar que la situació present dels dramaturgs catalans no és precisament òptima: “Anem enrere perquè no hi ha més apostes per la dramatúrgia, ja no catalana, que també, sinó contemporània” diu el director. “Els teatres públics haurien d’assumir un compromís en els seus contractes-programa per incloure més autors catalans contemporanis –alguns ja ho fan, però haurien d’ampliar el focus, l’àrea d’influència- en les seves programacions i permetre que els directors s’equivoquin. SI en programen un grapat, segur que d’aquests en surten que paguen la pena, però si no en programen cap o gairebé, no hi ha manera. També sortiran desastres, és clar, ha de ser així, però d’entre els que s’hagin programat en sortiran que seran bons. Cal descobrir-los i això només és possible donant oportunitats”. Garcia, però, també reivindica més programació internacional contemporània “com a Temporada Alta o el Grec, perquè això ens enriqueix, ens aporta moltíssim als creadors d’aquí.” Per a Garcia també seria interessant que directors consagrats donessin oportunitats als dramaturgs i els fessin encàrrecs, una línia que segueix, per exemple, Xavier Albertí al TNC. Per a l’autor i director gironí, però, s’hauria d’obrir una mica el focus i donar cabuda a més tipus d’autors.
Un reportatge de Dani Chicano
