Produir és una aventura. La història comença de manera tan bàsica com els diàlegs de les pel·lícules de Tarzan, en el moment aquell en què es presenten els dos protagonistes: “jo produeixo, tu crees”, així de fàcil. A partir d’aquí la història d’amor la tenim assegurada, fins i tot enmig de les pitjors condicions de l’ecosistema (ara en crisi) i per molt que ens moguem entre feres i tribus enemigues (els polítics i els factòtums econòmics estan sovint per altres coses). En el frondós jardí escènic de casa nostra, sort que hi tenim aquest bon TA-rzan per convèncer-los de garantir la supervivència de les bèsties més juganeres.
Amb vint-i-sis coproduccions, en aquesta edició es continuen teixint complicitats i s’aposta per disciplines tan diverses com la dansa, el teatre de text i visual, els espectacles familiars o la música. Els resultats són a la vista: més de 80.000 espectadors han vist les produccions del TA 2016. I ara? Què se’ns convida a veure en aquesta edició? Tant hi fa saber de què van les obres, el que importa és a què ens conviden. No anem al Cyrano de Pau Miró amb Lluís Homar a veure de zero el Cyrano original (amb Depardieu o Flotats al cap), sinó a comprovar com ens captiva de nou aquest tàndem de director i actor que abans ens ha sorprès amb aventures tan singulars com la de Terra baixa.
Les produccions del TA s’estenen pels diversos espais. Són una versió sintètica de la diversitat global, la columna vertebral d’un organisme que, complet, veu multiplicat els valors de les produccions. En la dansa, es nota la fidelitat a unes trajectòries. Tornen Sol Picó amb Dancing with Frogs (set homes encarnen la masculinitat en crisi del segle XXI), Mal Pelo amb The Mountain, the Truth and the Paradise (un solo de Pep Ramis que combina maduresa i humor) i Lali Ayguadé amb IUanMI (una reflexió sobre com ens veiem els uns i els altres, amb dramatúrgia d’un altre habitual del festival: Jordi Oriol).
Produir és una forma àgrafa, però sàvia, de practicar la crítica. Quan el productor és prou crític (fa per assegurar qualitat, prescripció i visibilitat), l’espectador veu multiplicades les seves forces per caminar pel món.
Rellegir els clàssics amb mirades contemporànies ha estat una altra constant. Txékhov és un dels autors més presents, i aquest any torna a treure cap en dues de les coproduccions: la versió lliure de Vania, d’Àlex Rigola, i Els dies que vindran, de la companyia La Sueca, un text de creació pròpia sobre l’esperança, inspirat en les peces del rus. Hi ha clàssics més contemporanis. La companyia familiar de titelles Farrés Brothers assumeix amb humor negre la seva primera obra per a adults a La visita de la vella dama, de Dürrenmatt (Vicky Peña és entre els cinc intèrprets de carn i ossos). I Alícia Gorina dirigeix la mirada pertorbadora de Sarah Kane en el seu ja clàssic Blasted (Rebentats).
La majoria de les coproduccions assumeix un important grau de compromís amb la realitat. Roger Bernat torna al festival amb el seu segell, un espectacle que convida l’espectador a implicar-se i fer la seva pròpia valoració dels materials: No se registran conversaciones de interés és una peça elaborada a partir d’escoltes policials reals, una reflexió sense filtres sobre l’Estat Islàmic.
A Màtria la performer Carla Rovira planteja, des del punt de vista de les dones, una mirada sobre la memòria històrica i els morts enterrats a les cunetes. Amb El metge de Lampedusa Xicu Masó i Miquel Gorriz apliquen una mirada carregada d’humanitat sobre les històries tràgiques que ens arriben cada dia del Mediterrani. I a El color de la llum Ferran Joanmiquel s’acosta a l’actualitat més crua a partir de les imatges de fotoperiodistes com Joan Guerrero, Sandra Balsells, Emilio Morenatti, Samuel Aranda i Marta Ramoneda. A part, Llàtzer Garcia tanca la seva reflexió sobre la família amb Els nens desagraïts, un text sobre l’ortodòxia religiosa; Marc Rosich i la soprano Elena Martinell s’apropen amb ironia a l’abisme postapocalíptic contemporani amb Àries de reservat; i Daniela Feixas, dirigida per Ramon Simó, a Simone s’imagina en clau de comèdia què passaria si la natura comencés a reaccionar pel seu compte davant dels despropòsits que la humanitat provoca al planeta.
A mig camí entre aquesta pluralitat de mirades sobre el món i els textos que hi fan referència –un propòsit que també anima el Torneig de Dramatúrgia des de fa set anys– hem de situar El buit, de la Cia. Estampades i la Cia. Impàs, un espectacle de dansa sobre quin paper juguen les emocions en la nostra vida, inspirat en el llibre homònim de l’escriptora i il·lustradora Anna Llenas. Però, finalment, a TA hi trobem també la més pura celebració teatral. Cap aquí apunta El comediant, de Cascai Teatre, un totum revolutum d’humor, improvisacions, música, imaginació, poesia, crítica, histrionisme i reflexió, posat a la batedora del clown, actor i pillastre Marcel Tomàs.
Per produir l’honestedat és clau. Exigeix ensenyar les cartes i jugar-se-la. Amb risc, però amb rigor. Amb fe, però sense deixar de banda la feina que cal sumar-hi si es vol que les coses siguin com creiem que es mereixen ser. Produir és apostar per uns creadors, i ser-los lleial el temps suficient perquè madurin, mentre se’ls fidelitza un públic. I és també visibilitzar-ne les creacions. Produir és establir un pacte –una possibilitat de conversa continuada– entre els creadors i el públic. Dins el teatre i per descomptat més enllà, perquè no sols es fan espectadors durant l’obra. Es fan amb tot el que permet multiplicar-ne l’assimilació i, per tant, el gaudi. Aprendre sobre el teatre passa per aprendre’l. Per pair-lo de gust.
Produir és, doncs, una forma àgrafa, però sàvia, de practicar la crítica. Quan el productor és prou crític (fa per assegurar qualitat, prescripció i visibilitat), l’espectador veu multiplicades les seves forces per caminar pel món. Tot un programa.
Quim Noguero
Suplement de la Vanguardia – Publicat el 7 d’Octubre, 2017
