“Hi ha una cosa que potser no s’entén si no has nascut en una illa: abandonar algú, qui sigui, a mercè de les onades, no ajudar-lo, no està admès. Ni tan sols es pot pensar. És la Llei del Mar i ningú pot violar-la.”
Pietro Bartolo, metge de Lampedusa
El març d’aquest any el metge sicilià Pietro Bartolo, nat a Lampedusa, va pronunciar una conferència al CCCB. Avui m’ha fet plorar a l’Espai Lliure en explicar-me com un sirià, que intentava salvar la seva família després d’haver caigut tots al mar des d’una pastera, havia de deixar anar de la mà el seu fill de tres anys i el veia desaparèixer en la foscor, entre les onades cada vegada més furioses, per tal de poder salvar la seva dona i el seu altre fill de nou mesos. Es va veure obligat a triar. Al cap d’uns minuts va arribar el rescat. Tard.
De sobte la llum de públic amara la sala. L’assaig d’El metge de Lampedusa s’atura momentàniament per acabar d’ajustar els tempos de les projeccions i el so. Feina per a l’Àngel, en Marc i en Maties. Xicu Masó parla amb el director, Miquel Górriz, sobre la intenció amb la qual diu diverses frases. S’entenen a la perfecció. Han treballat en moltes ocasions junts i d’aquesta col·laboració n’han sortit espectacles meravellosos –alguns amb d’altres companys d’aventura- com La mel, Molly Sweeney, L’home dels coixins –van canviar el paper, Górriz actuava i Masó dirigia-, Mequinensa –també amb canvi de papers- o El silenci del mar. Aquest és un dels projectes personals de Masó, que va llegir a la premsa una entrevista amb Bartolo, l’únic metge resident a la petita illa siciliana de Lampedusa, porta d’entrada a Europa –o almenys s’ho pensen- d’un nombre ingent d’immigrants procedents majoritàriament de l’Àfrica que arrisquen les seves vides per fer una travessia per mar absolutament infernal. Molts, naufraguen. Molts, moren. Molts són rescatats i arriben a Lampedusa. Després de llegir l’entrevista, Masó va llegir també el llibre Llàgrimes de Sal (2017), escrit a quatre mans pel metge i la periodista Lidia Tilotta, i va veure el documental Fuocoammare (Foc al mar, 2016), amb el qual el cineasta italià Gianfranco Rosi va guanyar l’Os d’Or del Festival de Cinema de Berlín. Finalment va assistir a la conferència del CCCB i, en finalitzar aquesta, l’actor i director saltenc li va dir a Bartolo: “Jo faré de tu”.
El treball de taula ha estat intens i ha avançat a mesura que Anna Maria Ricart ha anat fent l’adaptació del llibre a l’escena. A mi m’han passat la versió número 7 per tal de fer-li un cop d’ull. No sé del cert quantes n’han acabat fent. Al final ho han dividit en una desena d’escenes que sintetitzen el treball de Bartolo, però també mostren la seva manera de tractar els immigrants, en què la humanitat n’és el tret més característic, i alguns passatges de la seva vida, indestriable del seu treball. Xicu Masó ho fa esplèndidament bé. Avui, que m’he esmunyit a l’assaig –no puc evitar sentir-me com un intrús-, comencen a treballar la peça da capo –des del principi-, després de comprovar que en Marc ha aconseguit el so d’un helicòpter, que sobrevola la sala per uns instants. És important, perquè aquest és el mètode de transport urgent més utilitzat a Lampedusa, sobretot per traslladar ferits greus a Palerm. Mentre, en Maties repassa les projeccions i l’Esteva, ajudant de direcció, escampa joguines pel terra del que és la consulta mèdica del protagonista. Un terra gris pàl·lid, a l’esquerra una llitera i un cossi per a les escombraries i a la dreta una taula bigarrada d’objectes, incloent la pantalla i el teclat de l’ordinador. Al fons, la paret del consultori, amb una finestra, que farà les funcions de pantalla.
Masó i Górriz són perfeccionistes, metòdics. Cada mot, cada inflexió arriba clarament al públic, amb la intensitat justa, net, clar. Les condicions, amb la sala plena de públic, en seran unes altres, però ho tindran en compte segur. “Quan vulgueu, -diu en Miquel a tot l’equip-, con simpatía y agrado, que diria aquell; deprizando y matisita”, i riu. Baixen les llums. Sona la ràdio local, entra Bartolo i es disculpa, dirigint-se al públic: “Havíem quedat avui? Disculpeu, no sé on tinc el cap…” Bartolo/Masó entrellaça la tragèdia que es viu diàriament a la Mediterrània, a poques milles de Lampedusa, amb episodis de la seva vida personal. Recorda els seus pacients pel nom, els humanitza, i això fa la narració més esgarrifosa, assuaujada per algun toc d’humor, com el festeig amb la seva dona, la Rita. Masó fa un Bartolo extremadament humà, amb el qual el públic s’identifica instantàniament, i és capaç de mantenir-lo atent durant tota l’estona. Faig algunes fotos amb el mòbil per il·lustrar aquesta crònica. Hi ha pocs moments de respir, potser amb els foscos entre escena i escena i amb alguna humorada, però la magnitud de la tragèdia que s’explica, de la manera que s’explica, causa perplexitat, per molt que sapiguem perfectament el que passa a la Mediterrània, sense que Europa, la vella Europa, faci absolutament res per evitar-ho, podent-ho fer.
És en aquest moment que, tot assistint a l’assaig, amb les llàgrimes rostre avall, em ve al cap el magnífic espot de l’edició d’aquest any de Temporada Alta, que sembla fet expressament per a aquesta peça o a causa d’ella. L’espot que parla de la caducitat de la nostra valentia, que no va més enllà del llindar de la porta del teatre. I una frase concreta: “No us importen els refugiats, sinó una reflexió artística sobre els seus cadàvers”. I una altra: “Un llumí no és res si no provoca un incendi”. Bartolo, escrivint el llibre amb Tilotta, permetent que Rosi fes el documental, ha provocat l’incendi i mira de mantenir-lo viu. Rosi, que havia anat a la illa per descobrir si allà hi havia res que li cridés l’atenció, en busca potser d’inspiració, va dir a Bartolo que marxava de Lampedusa, però aleshores el metge, que malda perquè aquesta vergonyosa tragèdia humanitària tingui prou ressò com a pas necessari per a la seva resolució, li va donar un llapis de memòria: “Aquí hi té tots els historials mèdics de les persones a qui he atès en els 26 anys que porto fent aquesta feina. Miri-s’ho”. El dia següent, Rosi li va comunicar que gravaria el documental.
“Stop!”. Portem encara no uns vint o vint-i-cinc minuts d’assaig. En Miquel l’ha parat, baixa de la grada i s’asseu al límit de l’escena. Ara treballaran fent aturades, si cal, per afinar alguns aspectes. Crec que encerten amb el to del personatge, una persona senzilla, bonhomiosa, però amb un caràcter i una determinació granítics. Van un pèl justos de temps, però arribaran. El 14 d’octubre estrenen al Teatre de Salt (20.30h) i llavors faran estada al Teatre Lliure, del 20 d’octubre al 12 de novembre. Tinc la sensació que El metge de Lampedusa serà un d’aquells espectacles que funcionarà pel boca-oïda i que tindrà èxit malgrat tractar-se d’un monòleg, un gènere un pèl menyspreat, però no em feu gaire cas, no sóc gaire bon futuròleg. En tot cas, és teatre del que m’agrada especialment, teatre de la paraula, amb text, actor i públic, amb relativament poca faramalla tècnica i, la que hi ha, és la justa i exacta. Un espectacle que us commourà, sense dubte. De tots plegats, però, depèn que siguem només llumins i, al final de la funció, únicament intercanviem mirades de complaença intel·lectual i somriures pomposos, en comptes d’atiar el foc fins que aquesta Europa egoista cremi d’indignació i ràbia davant la injustícia i la mort i doni pas a la humanitat i la compassió
Un article de Dani Chicano
