Ho reconec. Quan el 1992 vaig rebre un fax comunicant-me el naixement d’un nou festival a Girona i vaig decidir publicar una petita ressenya a “La Vanguardia”, no tenia ni idea que Temporada Alta es convertiria en el millor festival del territori espanyol i un dels millors d’Europa. En aquell temps hi havia una certa plaga festivalera, probablement impulsada pel fervor dels Jocs Olímpics. Però els del remitent eren gent de la meva admiració. El talleret de Salt, una companyia gironina que en els anys vuitanta s’havia col·locat entre les més destacades del nostre teatre i que comandaven l’enyorat Quim Masó, el seu germà Xicu i Josep Domènech. Gent amb empenta i gran rigor artístic que fins i tot varen aconseguir que es construís un nou teatre municipal en aquella població.
L’ambició del primer TA era donar-se a conèixer. Sembrar. Quatre espectacles ben triats però sense lluminàries i poc menys de dos milions de pessetes (dotze-mil euros). Vint-i-quatre edicions després i gràcies a una gestió modèlica que encavalca la tria artística i el comandament empresarial, el festival gaudeix ara d’un pressupost de tres milions d’euros i una programació equilibrada entre les figures internacionals, els espectacles d’èxit a Barcelona i l’aposta per la producció catalana ja sigui d’autors, coreògrafs o de noves dramatúrgies.
No em cansaré de dir-ho. El gran encert del festival va ser, des de la segona edició, la recerca d’un grup de patrocinadors locals que poc a poc va anar augmentant amb el doble efecte de nodrir el pressupost i de lligar el festival al territori i als seus habitants que el senten seu i l’esperen. Ho vaig escriure en una anàlisi a “La Vanguardia” el 1999 titulat Així es crea públic (en castellà aleshores).
Més enllà de les estadístiques, del creixement continuat, en aquestes vint-i-cinc edicions, TA ha enriquit l’imaginari col·lectiu del seu entorn amb nits inoblidables d’això tan evanescent i efímer que són les arts escèniques. Nits que de ben segur resten a la memòria dels espectadors que de mica en mica han forjat un esplèndid background teatral. Nits de descobriment amb els genials Shakespeares dels britànics Propeller, amb el torrencial teatre del polonès Krystian Lupa, amb la colpidora dansa-teatre de Jan Fabre, amb el preciosisme del lituà Oskaras Koršunovas, amb el despullat realisme de Daniel Veronese i les seves aproximacions a Txékhov, amb el mestratge de Peter Brook, amb la clarividència de Declan Donnellan, amb l’imaginari de somni de Philippe Genty, amb el sentit de l’humor coreogràfic de Peeping Tom, amb l’insuportable angoixa d’Isabelle Huppert, amb la poètica mirada de Pau Miró. De ben segur que cadascú en té alguna d’especial. La meva? Tanco els ulls i són tantes que no m’hi caben, i segur que les seves, per ser seves, són millors.
Santi Fondevila
Suplement especial Temporada Alta 2016 publicat a La Vanguardia, 25 setembre 2016.
