Dansa d’agost

El popular text de l’irlandés Brian Friel és sinònim d’èxit aclaparador

“Era el moment més temut de la classe de literatura. Quan el senyor Cuervas acabava de recitar i, encara emocionat, ens preguntava: «de què parla realment aquesta poesia, aquest conte, aquesta novel·la? Quin és el tema?» La  resposta solia ser un resum maldestre  de l’argument, farcit de llocs comuns, expressats amb timidesa, arrogància o apatia adolescents. Llavors el senyor Cuervas, decebut, revelava el tema ocult que ningú havia aconseguit endevinar (l’amor prohibit, la nostàlgia pels temps passats, el coneixement d’un mateix, buf!) i passàvem al següent text. Després de Quevedo, Góngora.

Més o menys en aquella època, el Lliure estrenava Dansa d’Agost, un muntatge que vint-i-tres anys després segueix sent recordat. No vaig tenir la sort de veure’l. Llavors el teatre encara no formava part de les meves prioritats, suposo… L’adolescència, què us he d’explicar. Però una carambola del destí em va permetre assistir-hi a Sao Paulo mentre preparava Translations, també de Brian Friel, farà uns tres anys. I va ser extraordinari. Aquella història de cinc germanes irlandeses, explicada en un improbable portugués i a 40º, em va emocionar i trasbalsar profundament.

I com al Michael, el narrador de l’obra, a qui els records d’aquell estiu de 1936, fins i tot els que mai van succeir, se li barregen a la memòria, no puc deixar d’imaginar-nos, als alumnes de la classe de literatura, provant d’encertar el tema de Dansa d’Agost. La destrucció d’un ordre que ha quedat obsolet? La impossibilitat de viure aïllats? La condició de la dona? La fragilitat de la memòria? La lluita entre la força domesticadora del catolicisme i les tradicions ancestrals? I llavors el senyor Cuervas ens respondria, amb els ulls brillant-li d’una manera estranya que fins llavors no hauríem vist. Aquesta vegada el tema no és important. Feu com si balléssiu; deixeu-vos portar, emocioneu-vos.

Pausa

Gaudiu.”

Ferran Utzet, director