El poder de transformació del teatre no consisteix a oferir solucions sinó a plantejar preguntes. La paradoxa més gran del teatre ancorat en la realitat és que quan és millor més capaç és de provocar emocions fondes. Aquesta edició del Temporada Alta serà un gran aparador de com s’expressa al voltant del món aquest compromís amb la societat, també a Catalunya.
Milo Rau ha fet del teatre documental un mitjà excel·lent per obrir els ulls al públic sobre el genocidi a Ruanda o el present desolador dels migrants, polítics o econòmics. Denúncies expressades amb un estil inconfusible.
Igual d’eficaces que les d’Agrupación Señor Serrano (Birdie) o Ferran Joanmiquel (El rey del Gurugú), ambdós amb la mirada escrutadora adreçada a les fronteres que separen la prosperitat de la desesperació. Coincideixen també en la seva reflexió Carles Fernández Giua i Elies Barberà (Realpolitik) amb la Companyia Ignífuga (Kohlhaas): ¿és legítima la violència per preservar la justícia i la democràcia? Convergeixen sobre el significat ampli –moltes vegades escamotejat– que té la revolució.
Una qüestió latent en el nou muntatge de Lali Álvarez Garriga (Barcelona, contra la paret) i la seva persistent croada contra la immobilitat política. Responsabilitat que també assumeixen Lagartijas tiradas al sol, el col·lectiu mexicà que ha convertit la revisió del passat i del present del seu país en material dramàtic inesgotable. Missió que creix en ambició crítica. Tijuana, Veracruz i Santiago Amoukalli són només els tres primers títols d’un gran retaule creat per destapar les fal·làcies de la democràcia a Mèxic.
Teatre sobre el fracàs col·lectiu visible a Acceso, un monòleg sobre els expulsats econòmics a Xile. La seva veu ha estat recollida pel cineasta Pablo Larraín. Fracàs històric que emana de la mina de sal abandonada del desert d’Atacama, camp de concentració de la dictadura de Pinochet. L’escenari triat per Fabrice Murgia per a Children of Nowhere.
L’enorme relat del fracàs el sacrifici de la joventut a les trinxeres de la guerra que evoca Lluís Pasqual a In memoriam – la quinta del biberó –, la veu múltiple dels que foren enviats al front a “la lleva del biberó”. Un altre tipus de teatre “necessari”: el que reivindica la decència de la memòria.
Juan Carlos Olivares
Suplement especial Temporada Alta 2016 publicat a La Vanguardia, 25 setembre 2016.
