7 Nit xafogosa. Apunts per redactar un article sobre la nova presència de Lagartijas tiradas al sol al Temporada Alta. Veritats que es juxtaposen. Mosaic de realitats que s’expliquen a través de la ficció. La llum de la pantalla crema els ulls mig adormits d’un cos baldat, el meu. La taula de l’escriptori amaga els apunts que vaig rescatant, reescrivint les cites. Començo.
El protagonista entrevistat no són els creadors d’aquesta trilogia de Democracia en México, sino l’actor que es va fer passar per treballador d’una maquila per entendre com es pot sobreviure amb un sou mínim insuficient. Havien de ser només sis mesos. Sabia que tenia un final. Aquest és el protagonista de Tijuana. Es fa dir Santiago Ramírez.
_Per explicar la veritat d’una maquila va utilitzar la mentida: fer-se passar per qui no és.
_Estem acostumats a què el teatre construeixi una ficció en un espai amb uns codis. Volia provar com es podia interpretar en la vida real. Fer-me passar per algú que no sóc.
_I com es resumeix les jornades de 16 hores esgotadores empaquetant i fent inventari desamarretes i dessuadores en un espectacle. A què treu cap?
_Abans de res, caldria dir que Tijuana és una de les 32 peces que Lagartijas tiradas al sol pretén construir per il·lustrar que la democràcia no és uniforme entre els 120 milions d’habitants de Mèxic. De fet, el projecte (que superarà l’artístic amb publicacions, pel que sé) respon a un llibre que es va publicar fa 50 anys, al 1965, amb el mateix títol de l’autor Pablo González Casanova. Traçava un mapa de la democràcia d’aquell moment. Avui tothom pot entendre que el Mèxic que detallava no és real; ha mutat. És un mosaic diferent.
_Ah, perfecte, s’ha avançat al bloc de preguntes sobre el projecte global. Continuem després. Per què posar-se en risc fent una feina humiliant i no donar veu a testimonis?
_Tijuana, sí, parla d’una llei que és injusta. L’article 123 de la Constitució que estableix el valor del salari mínim. En aquest sentit, la democràcia a Mèxic és paradoxal. Perquè és una llei que obliga, forçosament, a sortir de la llei. No per sobreviure cal ser narcotraficant, però sí que és imprescindible accedir a una economia informal. És curiós comprovar com la democràcia expulsa a la gent del terreny legal.
_La llei cadascú se la fa a la seva mida per sobreviure…
_També critiquem aquesta política de prendre’s la justícia per la seva mà. Que una comunitat se senti amb prou autoritat per imposar nous reglaments. Aquesta és una fantasia que les petites comunitats es creen, creient-se que ho fan per solidaritat amb la seva gent quan s’hi pot olorar venjança i por.
_Mèxic no és pas una democràcia exemplar, vaja.
_ Gabino Rodríguez comenta que el discurs pseudoesquerranós parla que l’Estat i la democràcia és fallida a Mèxic. Hi ha una part de veritat, però és injust definir-ho globalment. Es visualiza diferent per territoris. És evident, per exemple, que la influència dels Estats Units és demolidora. És bona la màxima “Porfirio Díaz, pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”. Però no ens ressignem a teure’ns les culpes. Per nosaltres, l’important és buscar el responsable a Mèxic perquè això hagi passat i segueixi passant ara. És evident que declaracions com la de Trump i el seu mur no es poden entendre sense aquelles polítiques nord-americanes de dècades. Però no volem treure’ns la responsabilitat de permetre-ho.
_Un altre dels espectacles que es podrà veure al Temporada Alta és Veracruz. Què en sap?
_Luisa Pardo construeix una mena de conferència que vol ser una cerimònia, un testimoni del seu Veracruz de la infància. Que constrasta amb la Veracruz d’avui, amb casos com l’assassinat a Nadia Vera. Luisa explica que, el Veracruz on va néixer el seu pare i on ella va viure la infància i l’adolescència era pacífic i feréstec amb una natura tropical. Recorda caminar sense preocupacions per Xalapa. Avui seria impossible. L’especulació, a més, ha trencat l’ordre natural. És el reflex d’una crisi social i ambiental a Veracruz. No és un retrat periodístic, si no més aviat una aproximació emocional a la història subjectiva de Luisa.
_Què és més història? Allò que sentencien els polítics i les guerres o el que viuen els seus ciutadans?
_En això estem. Ens agrada jugar amb aquest contrast. Per això fem teatre: perquè podem explicar una experiència històrica a partir de la ficció. El teatre és el nostre espai: és el que dóna sentit al que volem parlar.
_I què es Santiago Amoukalli, el tercer treball de Lagartijas?
_Aquesta és una comunitat que van visitar Luisa Blanco i Gabino Rodríguez fa un temps. Hi havia la voluntat de transformar aquella comunitat a través de l’art. Probablement, el resultat no seria exemplar perquè l’obra porta a replantejar-se què són els artistes, els partits polítics i els governants i en com intervenir per voler ajudar una comunitat de la manera més natural possible, sense imposar. Gabino diu que Santiago Amoukalli és una realitat complicada. Que l’art és ingenu quan s’apropa a la realitat. Quan es creu que el teatre pot fer canviar la societat, pretendre fer micropolítica a través de la ficció…
_ Pretendre fer 32 espectales és un projecte molt ambiciós per a una companyia tant petita. Lagartijas… també completa les representacions amb publicacions.
_Efectivement, no els 32 treballs d’exploració tindran una plasmació escènica. El problema de la representació és que és efímera. No ho són les reflexions que pren la construcció de la dramatúrgia, però sí la funció. Per això, consolidem el material amb publicacions que permeten revisites i que també completar amb més dades del que es posa a escena.
_Santiago Ramírez, però vostè va viure uns mesos com un treballador d’una maquila realment, o no? No em puc estar de preguntar-li…
_Tot el nostre treball és real i al mateix temps és ficció. En darreres conseqüències, d’això es tracta…
La frescor de la matinada s’escola per la finestra oberta. Demà repasso el text i desbrosso. És el moment per recuperar el son abans que despunti el primer raig de sol. L’ambigüitat d’algunes respostes bressolen el somni.
(entrevista ficcionada a partir de la conversa via email amb Luisa Pardo i Gabino Rodríguez)
