La figura d’Eva Duarte de Perón, Evita, no li és desconeguda al director Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) des que l’any 2004 va traduir al català i va posar en escena Eva Perón, de Copi, al Teatre Lliure. Una vegada feta, Evita va quedar aparcada, però la trobada a Liceistes i Cruzados de Pitarra amb un parell de dos excel·lents histrions -sense cap càrrega pejorativa- com Jordi Vidal i Anna Moliner, una actriu que sembla sortida directament d’una peça d’anime, i un músic com l’Andreu Gallén en sortirà Requiem for Evita, que s’estrenarà a Temporada Alta, a la Sala La Planeta.
Proscenium: Per què tornes al personatge?
Jordi Prat i Coll: Em provoca una certa atracció. Ja en l’obra de Copi hi trobo una història interessant, de veure com algú creu que té tant poder com per burlar la mort i també hi vaig veure referències contínues a l’Ubú rei de Jarry, a un cert transvestisme i “mariconisme” d’una època trash en què descobria Nazario i altres coses, i ho vaig voler fer.
P: Es tracta d’una peça de teatre musical. Fins a quin punt hi ha el Lloyd Webber?
J.P.C: Ens aproximem a la figura d’Evita més enllà del Don’t cry for me Argentina. Mirem d’explorar un personatge polièdric, del qual se n’ha fet molta literatura. Amb Evita s’ha confós el poder amb la persona i hi ha pel mig una actitud messiànica, que du a pensar que tenia prou poder com per burlar el càncer, com en el 2004 Aznar es va pensar que en tenia prou com per burlar el terrorisme. A més, els drets d’espectacles com el de Webber van associats a un tipus de producció concret.
P: Què t’interessa de la figura d’Evita?
J.P.C: Mirem molt a Europa, però cada vegada ens assemblem més, culturalment, televisivament, a Llatinoamèrica. Existeix en la política espanyol un populisme que em posa nerviós, tal i com l’Aznar o la dreta m’hi posen. Com deia l’Ovidi, al poder se l’ha de qüestionar sempre. Evita parlava molt d’oligarquia i aquí es parla de casta, i en aquestes coses hi tinc un fil per estirar. Un altre aspecte del qual m’interessa parlar és de la necessitat de l’ésser humà de tenir fe i amb això faig un “chop-suey” (riu)…
P: Et refereixes a l’estructura?
J.P.C: L’espectacle és una missa, un Requiem for Evita en què els personatges són creients, però creuen en Evita. La religió, des del punt de vista contemporani, no serveix, s’ha de redefinir, i em vaig fer algunes preguntes, com ara: Pot ser Star Wars una fe? Podem omplir les històries o les faules d’un contingut que validi la meva existència, que li doni sentit, en què hi pugui vessar la meva fe? El personatge d’Evita el van santificar, hi va haver un procés de deïficació que a mi m’anava molt bé per aprofundir en aquests aspectes.
“Nosaltres, com a creients, mai qüestionarem la nostra fe en Evita”
Jordi Prat i Coll
P: És a dir, com en una missa hi haurà lectura d’evangelis, eucaristia, comunió…
J.P.C: Exacte. I demana també la participació del públic, el que vulgui, en la cerimònia. No es menjarà el cos de Crist, sinó mongeta perona, passarem el platet, les lectures seran del llibre La razón de mi vida -una autobiografia de Perón- i al públic se li facilitaran una sèrie de pregàries… La ritualització genera distància i comicitat i en el fons hi haurà una litúrgia que tots coneixem. Nosaltres, com a creients, mai qüestionarem la nostra fe en Evita, perquè per això la religió és un dogma i els personatges que presentem creen aquesta nova litúrgia amb aquell punt d’intransigència i radicalitat de gent sola, solitària, al límit de la depressió. Tot això camuflat en les cançons, algunes del musical, però d’altres són tangos i coples, com Y sin embargo te quiero o Gracias a la vida.
P: També hi deus posar anècdotes, que la Perón en té un munt…
J.P.C: N’hi ha molt d’anecdotari i també ho utilitzem. La copla hi és perquè Evita era molt amiga de la Concha Piuer, abans que fos primera dama, quan era actriu de telenovel·les i es van conèixer. Una vegada va accedir al poder, la filla de la Piquer es va posar malalta de tifus, a Espanya no hi havia medicament que hi posés remei i Evita, ja al poder, va llogar un avió que portés el medicament des dels Estats Units a Espanya. També hi surt l’animadversió que Evita sentia per “la collares”, la dona de Franco, a la qual odiava, i el fet que Argentina, després de la Guerra Civil era, juntament amb Portugal, un dels pocs país amb ambaixada oberta a Espanya, i mitjançant l’ONU es va produir un intercanvi comercial i es va fer un important enviament de blat a un país empobrit, arruïnat. Aquell enviament va venir acompanyat d’Evita, és per això que etzibem que molts de nosaltres no existiríem si no fos pel blat argentí que va dur l’Evita en la seva “tourné del Arco Iris”, com se la va anomenar. A Evita fins i tot li van dedicar un barri a Barcelona, la Perona, amb motiu de la seva visita.
P: Una pària…
J.P.C: Certament hi ha alguns punts de contacte entre Evita i Lorca, per exemple, en la seva simpatia cap a les minories i els desafavorits. Evita, d’una extracció social baixa, amb una família peculiar, va optar per incomodar els rics adoptant el seu propi estil de vida, de manera que la percebien com una intrusa, mentre que per al poble era una d’ells, era una mena de princesa del poble. Segur que hi ha contradiccions, però nosaltres, en l’espectacle no ens ho qüestionem, es tracta d’un acte de fe.
P: Com és que ha aixecat aquesta peça?
J.P.C: El Requiem for Evita és una coproducció amb Temporada Alta. Si no, no ho haguéssim pogut fer. No ens vam plantejar fer una cosa que tingués un recorregut comercial. Això és un festival i et permet arriscar, equivocar-te. El principal objectiu no és l’exhibició, però tot i això, si surt bé i ens agrada, és clar que mirarem de trobar teatre a Barcelona per poder-ho fer. Aquesta pressió de mirar més enllà, no la tinc.
Dani Chicano – Revista Proscenium
Agraïment: Museu d’Història dels Jueus de Girona
