Com els llibres, el teatre ha passat a ser gairebé un producte de luxe. La idea de representar el món tal com un artista se l’imagina pren moltes i diverses formes. Cal aproximar-s’hi amb els cinc sentits perquè l’efecte és impagable. El teatre fa una funció de mirall en el qual podem copsar no només la pròpia imatge sinó una de més important encara, la dels altres. Aquesta oportunitat única té noms propis: els creadors catalans.
L’aposta pel teatre que es fa a casa és excel·lent i representativa, perquè és un fet que cada vegada som més nosaltres mateixos, una personalitat teatral rellevant i concreta capaç de traspassar fronteres amb naturalitat.
Penso en Josep M. Miró i el seu univers personalíssim. A Cúbit ens mostra un quadre familiar atípic: el retorn d’uns fills a casa on la mare els guarda una sorpresa inesperada: què hi fa un noi de l’edat dels fills amb ella? Els conflictes generacionals i aquesta idea tan potent mironiana de la memòria com a reconstrucció de la història. Pares nostres, en canvi, és una experiència teatral diferent sobre la paternitat, on pares i fills són un misteri inexpugnable. Peça de Marta Aguilar, Marta Buchaca, Lluïsa Cunillé i Victoria Szpunberg, dirigida per Iván Morales.
Res a veure amb Les cadires, la tragicomèdia de l’absurd que va escriure Ionesco sobre la incomunicació. Dos vells i el buit. Un clàssic dirigit per Glòria Balañà amb Carles Martínez, Míriam Alamany i Martí Atance. Un gran impacte ens va causar Anna Alarcón interpretant Psicosi de les 4:48 de Sarah Kane, on l’autora va retratar la seva experiència crua i desesperada de malalta mental. És a les 4:48 de la matinada quan els antidepressius obren un clap de llum dins la ment de la Sarah abans no torni l’angoixa. L’home sense veu és un text de Clàudia Cedó, la guanyadora del V Torneig de dramatúrgia catalana: (a la 6a edició d’enguany s’han presentat Marta Barceló, Roc Esquius, Marta Galán, Elisenda Guiu, Gerard Guix, Josep Julien, Jordi Vallejo i Jan Vilanova). L’encontre de dos éssers antagònics: un viu immergit en la quotidianitat més tediosa; l’altre, en la fantasia espacial que li provoca l’autisme. Realpolitik és una farsa sobre com podem defensar-nos del món de la corrupció política. Quin plaer no seria fotre una bona hòstia a tots aquells que s’aprofiten del poder! Carles Fernández Giua i Elies Barberà proposen aquesta reflexió sobre la violència i la seva legitimitat. Ep! Nova oportunitat per veure Ventura, el text de Cristina Clemente, i poder entrar de nou a la casa noucentista de Can Pagans, la llar on David Planas i Meritxell Yanes ens conviden a viure les seves històries íntimes. El dybbuk és un esperit maligne capaç de posseir altres éssers, però per a Jan Vilanova, la Cía. Sixto Paz i Pau Roca Dybbuk és una ficció sobre la identitat construïda sota pseudònim, el de l’escriptor francès Romain Gary. Pluja és un dels espectacles més esperats.
L’enigma d’aplegar l’imaginari inclassificable de Guillem Albà i el musical de Clara Peya desperta l’aura dels grans moments. L’encís d’un cara a cara amb el públic, enjogassat, multidisciplinari i sense artificis, vaticina quelcom de sortilegi. L’oncle Vània, el clàssic de Txékhov, és una reflexió commovedora sobre la vida, el pas del temps i les oportunitats perdudes. Vània n’és la versió essencial de Carles Alfaro i Moma Teatre. El rei del Gurugú, de Ferran Joanmiquel, fixa la mirada en l’actualitat, denuncia la vida precària i el malviure dels migrants subsaharians assetjats per la policia marroquina. La música de les paraules és una lectura dramatitzada que ens apropa a la biografia de la gran Montserrat Carulla, enriquida amb textos propis i d’escriptors com Palau i Fabre, Salvat-Papasseit, Calders, etc. Trencadís de lletres, en canvi, és un recital a càrrec de Pep Cruz i un trio musical. Un espectacle sorprenent que evoca aquells cantants que han constituït la banda sonora de moltes generacions. Els Llibràlegs formen part del Festival, com el Torneig de dramatúrgia catalana. En aquesta tercera edició podem assistir als diàlegs entre Maritxell Yanes i Cristina Cervià, amb textos de Cristina Clemente, Marilia Samper, Pere Riera i Joan Yago.
Joaquim Armengol
Suplement especial Temporada Alta 2016 publicat a La Vanguardia, 25 setembre 2016.
