El director d’escena és, en els millors dels casos, un artista de l’efímer, algú que agafa un material en brut (una obra literària) per transformar-la en un ésser viu (una funció). I no podem oblidar mai que el director d’escena és un ésser humà, víctima d’una època. És a dir, que treballa amb el que té al seu abast, tant a nivell tècnic com humà. Un director de 1980, sí, tenia Shakespeare, Ibsen o Txèkhov al seu abast, ja sabia en què consistia el Regietheater (el teatre de director), havia après què deia Stanislavski i havia vist què era el Living theatre, però no podia imaginar la dimensió de Koltès o el que farien els in-yer-face britànics als anys 90, com aquests autors els oferirien nous camins a l’hora de posar en escena no només els textos contemporanis, sinó els mateixos clàssics.
L’alemany Thomas Ostermeier, a finals dels 90, a Berlín, reclamava “un nou realisme” al teatre. “Si faig un Ibsen amb vestits d’època, sóc incapaç de fer-lo de manera realista perquè no sé com es comportava la gent en aquell temps”, assegura el director de la Schaubühne al llibre ‘Ostermeier backstage’ (L’Arche. París, 2014). El director d’escena no és un antropòleg que es dedica a fer pel·lícules sobre el segle XVI, sinó, repetim, algú que interpreta el món que li ha tocat viure a través de la literatura dramàtica. D’aquí que puguem definir la seva identitat a partir dels textos que ha dut a escena. Podríem començar amb l’exemple del lituà Oskaras Koršunovas, que aquest any porta a Temporada Alta la seva versió escènica de Diari d’un boig, de Nikolai Gógol (Pamiselis), un títol a priori previsible en una sèrie en la qual hi podem afegir Hamlet de Shakespeare, Cleansed de Sarah Kane i L’última cinta de Krapp de Samuel Beckett, tres tractats sobre la follia. També podríem parlar del belga Guy Cassiers i la seva obsessió europea, en saber per què som on som, des del Mephisto de Klaus Mann i Orlando de Virginia Woolf a Les benignes de Jonathan Littell, sense oblidar-nos de Grensgeval (el cas de la frontera) d’Elfriede Jelinek que presentarà aquest any al festival.
El director d’escena és, en els millors dels casos, un artista de l’efímer, algú que agafa un material en brut (una obra literària) per transformar-la en un ésser viu (una funció)
Koršunovas i Cassiers són directors de tesi, que s’han plantejat la seva obra com un continuu, on d’una peça s’arriba a una altra. Han tingut sort, ja que no tots els directors d’escena gaudeixen de l’oportunitat de poder-se dedicar d’aquesta manera a la seva feina, sense treballs inclassificables pel mig, coses a amagar, pecats de joventut, etc. Són dos directors amb una manera de fer i una estètica concreta, identificables. Per això no ens imaginem el lituà fent Yasmina Reza o el flamenc abordant Tom Stoppard. No van amb ells. El seu camí és un altre. Però tampoc no ens imaginàvem Àlex Rigola fent pujar a escena Woody Allen i avui dia n’hi ha molts que pensen que el seu Marits i mullers és el cim de la seva carrera com a director d’escena, amb el permís de 2666 de Roberto Bolaño i Ivànov de Txèkhov.
Els directors forts rellegeixen els textos com si fossin obra pròpia i els insereixen en el seu món, la ciutat i fins i tot el barri on es representen. El 2666 de Rigola al Lliure, per exemple, no va ser el mateix que el de la Schaubühne de Berlín. Una altra llengua, uns altres actors, una altra època. Tenien un aire comú, però eren obres diferents. El mateix, diuen, va passar amb Marits i mullers, entre el Teatro de la Abadía de Madrid i La Villarroel de Barcelona. Ara Rigola segueix amb Txékhov i s’enfronta a Oncle Vània, una mena de segon acte d’Ivànov que, de fet, el rus va escriure dotze anys després de la primera. En totes dues, el tema és el fracàs de l’intel·lectual o, millor dit, la impossibilitat de la vida intel·lectual, una matèria que té molt a veure amb el minimalisme i la introspecció de l’última etapa del director barceloní, en preguntar-se què està fent, per què fa el que fa.
Als antípodes, tindríem el Cyrano que estrenarà al festival el duet Lluís Homar-Pau Miró, ja que es tracta d’un exercici d’extraversió, que ens porta a parlar de la identitat de l’actor, ja que si Homar ha decidit liderar aquest projecte té molt a veure amb l’èxit de Terra baixa de fa un parell d’anys i les seves ganes de posar-se en la pell de grans personatges per tornar-los al públic. Amb Guimerà va fer una cosa tan difícil com és encarnar una obra majúscula sencera, i ara tindrà més actors amb ell, però Cyrano és un personatge tan gran que eclipsa qualsevol xitxarel·lo que pretengui fer-li ombra. No debades, Josep Maria Pou sempre diu que, quan surt a escena, el públic no només veu el personatge que està interpretant, sinó tots els que ha fet en la seva carrera.
Homar, crec que pensa el mateix que Pou. És tot el que ha fet. Ostermeier es va guanyar un nom als 90 portant dirigint els autors més transgressors de la dècada, com Kane, Mark Ravenhill o Marius von Mayenburg. Amb ells va forjar-se una identitat que el portaria a Ibsen (és el director del món que més èxit ha tingut amb l’autor noruec) i a Shakespeare, que no hauria afrontat així com va fer sense el contacte amb el dramatúrgia contemporània. Que Alícia Gorina es posi davant del Blasted de Kane és, en el seu cas, una passa de gegant de cara a la forja d’una identitat treballada des del marges, amb el teatre finlandès de Kristian Smeds i Saara Turunen, i una poètica de caire intimista. Kane és un cop de puny damunt la taula. No se’ns acudeix ningú millor que ella per dirigir-lo, ja que la peça de l’autora britànica fa esclatar pels aires la intimitat.
És un artista que aixeca obres destinades a morir
Podríem dir que cada director és així com són les obres que dirigeix, els títols que tria, la manera com els interpreta. Construeix obres que seran vistes, amb sort, durant dos o tres mesos, potser més si ets un director alemany d’èxit i comptes amb una companyia de repertori al teu servei. Però, al cap i a la fi, és un artista que aixeca obres destinades a morir. Amb sort, només perviuran en la memòria dels espectadors que l’han vist. Potser és el més humà dels artistes, ja que sap que la seva creació traspassarà amb ell, que no hi ha res que el pugui portar a la immortalitat. Per això, crea per al seu moment.
Andreu Gomila
