Un dia la Imma Merino, professora de la UdG i cronista cultural, va explicar que a una illa deserta s’hi enduria una companyia que posés en escena obres de Txékhov de manera continuada. Cristina Cervià, actriu, directora, dramaturga, coincideix amb ella, sobretot aquests dies, en que està assajant amb la nova companyia La Sueca, formada per les actrius Lavínia Vila, Clara Garcés i Mireia Vallès, Els dies que vindran, un espectacle que s’estrenarà a la sala diàfana de La Planeta, la de cafè-teatre, en el marc de l’edició d’enguany de Temporada Alta. L’esperança en que alguna cosa millor ha d’arribar, aquella espera farcida d’anhels i utopies tan pròpia dels personatges femenins de Txékhov, és una constant en l’obra d’aquest dramaturg i són les branques de vímet amb les quals Cervià ha construït un cistell que les actrius mostren en un exercici metateatral no exempt de força riscos.
Com es gesta l’espectacle?
Surt de les ganes de les tres actrius de La Sueca de treballar juntes. Van decidir formar una companyia i em van venir a buscar, però no tenien cap projecte. De sobte se’m presenten tres dones i per a mi, que em passaria la vida fent Txékhov, va ser una obvietat, de seguida em va venir al cap el text de les Tres germanes i les hi vaig fer la proposta de lligar escenes de diverses obres d’aquest autor. El fet que no haguessin vingut amb una idea feta em donava un marge més ample; significa més feina, però també més llibertat. Van aprovar la meva proposta i vaig començar a treballar amb Txékhov.
Quin criteri vas seguir per fer la selecció dels textos?
Vaig esporgar totes les escenes de dones – amb alguna trampeta- de les quatre obres principals de Txékhov: La gavina, L’hort dels cirerers, Oncle Vània i Tres germanes. Aleshores vam començar a treballar a fons aquest material, manllevant algunes escenes o rèpliques de les mateixes obres o d’altres, fins el punt que algunes vegades són rèpliques de personatges masculins, però que ens van bé. Després, però, tot això s’ha de cosir. Ara estic fent l’embasta, després farem el cosit, si pot ser a màquina, i després un brodat per rematar. De moment treballem les escenes per blocs i estudiem un seguit de perfils femenins que es repeteixen en les obres de Txékhov: la dona madura, que ha tingut una vida dura, aparentment envejada per tothom perquè és la guapa, la rica, però que habitualment està arruïnada, o és una gran actriu, però té un pòsit de desamor, o se li ha mort el fill o també hi ha la joveneta il·lusionada que encara espera coses de la vida. El que hem fet és identificar aquests rols i cadascuna d’elles n’interpreta un.
Però per lligar tot això, com us ho heu fet?
Per aconseguir encaixar-ho tot el que fem és que les actrius intervinguin com a actrius. És a dir, són tres actrius que fan escenes de Txékhov i al final tot s’acaba barrejant. En alguns moments es diuen Lavínia, Clara i Mireia, i en d’altres es diuen com els personatges. És un joc metateatral. Aparentment sembla fàcil, però no ho és, resulta complicat, malgrat que m’ho passo molt bé fent la dramatúrgia, fent el que jo en dic vulgarment tallar i enganxar. Ho trobo molt enriquidor. El fet que entrin i surtin dels personatges m’ajuda a trobar els lligams entre les escenes.
A les actrius també les deu ajudar per delimitar les escenes…
Exacte. A vegades han de fer uns canvis brutals i s’ha de suavitzar una mica, perquè si no seria tot una mica esquizofrènic. Estaran interpretant quatre obres diferents, però no s’ha de percebre. Òbviament els qui coneguin l’obra de Txékhov identificaran quina peça estan fent, però aquesta no és la voluntat, sinó que han de veure unes actrius que estan fent unes escenes i que els hi passen coses. A les obres de Txékhov passen moltes coses, sobretot coses que no es diuen, que és el que més m’agrada d’aquest autor. Tot el que no es diu és enorme, està allà, latent, no es verbalitza, però possiblement és el que més m’interessa.
Alguna teoria de per què Txékhov resulta fascinant a tanta gent?
Doncs mira, hi ha gent a qui no li agrada! Potser perquè hi ha un seguit de leitmotiv, de caràcters que es van repetint i això espanta una mica. Ens preguntem què li passava a aquest senyor que sempre veiés el mateix i que tingués aquest coneixement tan profund dels personatges femenins? Perquè hi ha pocs clàssics en que els personatges femenins siguin tan potents i portin el pes de les obres. Sorprèn, perquè qui escriu aquestes obres és un home a cavall entre els segles XIX i XX.
“ Hi ha pocs clàssics en que els personatges femenins siguin tan potents i portin el pes de les obres. Sorprèn, perquè qui escriu aquestes obres és un home a cavall entre els segles XIX i XX”
Cristina Cervià
Per què Els dies que vindran?
L’hem titulat així perquè els personatges, que tenen quelcom de beckettians, sempre estan esperant quelcom. Els passen coses molt profundes, que et ressonen i, com parlàvem abans, la majoria no es diuen, aquella inquietud, aquella incomoditat, la profunda insatisfacció. És tot plegat una reflexió sobre la condició humana, perquè tots esperem quelcom; coses que siguin millors, la propera feina, el futur més immediat, i això ens fa estar en un cert anhel. A vegades ens enfonsem, però sempre hi ha aquesta esperança en tots els àmbits de la vida i, fins i tot, aquesta esperança pot ser un motor de vida.
N’hi ha que troben Txékhov depriment…
Aquesta percepció està relacionada amb la lectura majoritària que se n’ha fet, tamisada per la relació que va tenir amb Stanislavski, amb qui es va acabar enfadant. Però ell afirma que les seves obres són comèdies i nosaltres intentem que ho siguin. Una tragicomèdia més aviat, perquè reflecteix tot allò que té la vida de tragicòmic, perquè pots empassegar en la vida i riure de tu mateix o de qualsevol desgràcia. En els seus contes potser això queda més clar, es veu més aquesta tensió, en què un esternut d’un pobre funcionari en el teatre sobre el seu cap desencadena un malson. Són aquestes ironies de la vida les que tenen interès. Potser tenim el xip posat de veure les seves peces representades amb vestits de fil blanc i aquella cosa pseudodecadent i esllanguidora, però crec que si es llegeix entre línies existeix aquesta ironia. Una de les frases de Txékhov que ho conté tot, crec que és d’Oncle Vània, és la següent: “En un dia com aquest seria bonic penjar-se.” És tràgica, però de la manera com es diu, sense gairebé donar-li importància, és molt rica, perquè crea aquesta tensió i traspua aquesta ironia de què parlàvem.
És un dels autors que requereix un treball de taula més profund i rigorós?
I tant! Nosaltres, quan estem aixecant les escenes, després de fer-ne tres o quatre sempre hem de tornar a la taula, perquè en la rèplica no hi ha res que pugui passar desapercebut, no pots deixar res per verd, sobretot en aquest treball que fem de cosir escenes, perquè si ens encallem en algun lloc hem de veure com saltem l’abisme que separa una escena de l’altra. Treballem força pel mètode de l’assaig i l’error, no arribem amb res fixat i, per tant, hem d’anar construint.
Com està plantejada la posada en escena?
Molt senzilla. És absolutament contemporània. Treballem amb la direcció d’art i vestuari de Pedra, que aporten un punt surrealista que m’agrada molt. Treballarem amb materials molt simples, que puguis trobar en una sala on es fan assajos. Hi haurà pocs elements i representarem l’obra a la sala del cafè-teatre de La Planeta, que m’agrada molt i que el nostre tècnic de llums i so, en Lluís Robirola, ja ha batejat com a Sala Cristina Cervià –riu-. La veritat és que a les actrius els hi anirà molt bé i a l’obra també, per la proximitat del públic, al qual interpel·laran per tal que entrin en la història i quedin atrapats pels personatges. A veure si ho aconseguim…
És esperançador que hi hagi qui encara vulgui fer Txékhov, no?
És esperançador, però pel que fa a la professió jo no puc donar esperances a la gent jove perquè sé que faran un bolo a La Planeta –sort que existeix La Planeta, quelcom que no em cansaré de dir, de repetir i de tornar-ho a dir tantes vegades com calgui- i després, on és la xarxa? El circuit? Els ajuts per aquesta gent jove que ningú coneix i com que ningú els coneix no els contracta ningú? Aleshores, la gent està disposada a qualsevol cosa, a anar a taquillatge i així anem ennegrint la professió, l’anem denigrant i anant sota mínims. Això s’aguanta uns anys i, al final, la gent se’n cansa perquè això no hi ha qui ho aguanti. S’arriba a la total “argentinització”, a l’elogi a la precarietat.
Una entrevista de Dani Chicano
