Josep Maria Miró: “Jo sempre dic que el misteri és sexi”
Per Dani Chicano (Director de la Revista Proscenium)
Josep Maria Miró (Vic, juliol del 77) és un dels dramaturgs catalans amb més projecció internacional actualment. Però el més remarcable és que és un dels pocs dramaturgs catalans amb una veu pròpia i amb coses interessants a dir. A Temporada Alta hi estrena aquesta setmana (dies 30, 1 i 2), a la Sala La Planeta -n’és la coproductora amb La Ruta 40-, Cúbit. Li vam proposar de mantenir una conversa per xat en el mur de facebook de la Revista Proscenium i, generós com és, de seguida s’hi va avenir, encara que fos a 2/4 d’11 de la nit i després d’una intensa jornada d’assaig. Us oferim el resultat de la trobada virtual.
Descarrega’t aquesta conversa virtual en PDF aquí:conversa-josep-maria-miro-dani-chicano
Revista Proscenium: Bona nit a tothom. No sé vosaltres, però jo estic molt intrigat per veure com serà el nou espectacle de Josep Maria Miró, Cúbit, que estrenarà a Temporada Alta, a La Planeta, els dies 30 de setembre i l’1 i 2 d’octubre. Potser ell mateix ens en pot fer cinc cèntims, tot i que per norma general, especialment en els darrers espectacles com Nerium Park, no convé desvelar gaire coses… Josep Maria, bona nit. Com ha anat l’assaig d’aquesta tarda? Ens preguntàvem què en podem esperar de Cúbit?
Josep Maria Miró: Bona nit, Dani. Estem ja en la recta final d’assajos i ja comencem a tenir ganes d’arribar dilluns a la Sala Planeta de Girona i començar a veure-ho sobre l’escenografia de la Xesca Salvà, provar llums amb l’August Viladomat… La veritat és que molt contents amb els assajos. És una obra de personatges i ens hem centrat molt en dibuixar i explicar bé els quatre protagonistes de Cúbit a qui donen vida en Sergi Torrecilla Gaspar, l’Albert Prat, l’Alberto Diaz (de La Ruta 40, impulsors del projecte) i l’Anna Azcona que s’ha sumat a aquesta aventura.
Revista Proscenium: Què explica l’obra? Fins on puguis explicar…
Josep Maria Miró: Cúbit parla de la memòria, des de quin lloc la construïm. La memòria i el relat oficial. Per això, em semblava un anècdota que servia bé per explicar-ho era una família. Dos fills tornen a casa de la mare -els pares van impulsar fa un quart de segle una fundació, que ha estat important pel país-. En arribar a casa es troben que la mare hi té instal·lat un noi de la seva edat que li fa d’ajudant en el llibre sobre els 25 anys de la Fundació. El noi és fill d’un altre dels impulsors d’aquesta fundació, però que va morir abans de posar-se en marxa. Els dos fills es queden una mica perplexos amb aquest ajudant i es pregunten… Per què la seva mare ha escollit com ajudant el fill d’algú que el pare no tenia bona relació? Com serà aquest llibre? Per què? Aquest és el disparador de l’obra.
Revista Proscenium: La majoria de les teves obres tenen en comú un cert element digues de misteri, digues de suspens, fins el punt que gairebé és un a marca de la casa. Forma part de la teva veu com a autor?
Josep Maria Miró: Suposo que m’hi sento a gust però que, al mateix temps, la vida mateixa està plena de misteris i de mitges informacions que sabem o intuïm. En la creació de personatges em sembla imprescindible que mai res sigui blanc o negre. En el cas de Cúbit els quatre personatges ni ho ensenyen tot, ni són com aparenten ser. De fet, hem jugat molt amb el concepte d’interior i exterior de la casa, com una forma de dibuixar aquestes dualitats. Saps? Em dius això del misteri i jo sempre dic que el misteri és sexi.
Revista Proscenium: M’ha agradat això del misteri sexi…
Josep Maria Miró: És que ho és. Allò que desconeixem o que hem de treballar… ens genera desig i ens fa estar actius. I en la ficció, el misteri és un bon articulador d’històries.
Revista Proscenium: Hi estic d’acord!
Revista Proscenium: Escolta, aquesta és una coproducció de La Ruta 40 i La Planeta. Com va anar que s’ajuntessin aquestes peces? Et van fer una proposta, els la vas fer tu?
Josep Maria Miró: Crec que he vist pràcticament tot els muntatges de La Ruta 40. M’agrada el tipus de teatre que els agrada portar en escena. M’agraden com actors. I ja feia un parell d’anys que havíem dit de fer alguna cosa junts. I els vaig escriure un text. Bàsicament perquè m’agrada la seva filosofia com a companyia i com són. Per afinitat teatral. L’única cosa que els vaig demanar era una actriu i aquí vam sumar a l’Anna (Azcona).
Revista Proscenium: Aquesta era la següent qüestió. Com hi arriba l’Anna? Com s’hi afegeix?
Josep Maria Miró: El text ho reclamava. La història que jo tenia al cap -i aquí els he d’agrair l’acte de confiança que em van fer de donar-me llibertat absoluta per escriure el què volia, tot i que jo els vaig dir que si no els agradava, m’ho podien dir amb tota sinceritat…- necessitava una mare (Anna Azcona), dos fills (Albert Prat i Sergi Torrecilla Gaspar) i aquest “intrús” (l’Alberto Diaz). La veritat és que pensar amb l’Anna va ser una bona pensada. És una actriu excel·lent i una persona meravellosa. La veritat és que m’ho estic passant molt bé amb els quatre perquè a banda del bon rotllo, són actors excel·lents i amb molta generositat a l’hora de treballar.
Revista Proscenium: Abans de canviar una mica de tema, crec que al teu teatre li va bé la proximitat d’una sala petita o de mitjà format, l’afavoreix. Hi estaries d’acord?
Josep Maria Miró: De la mateixa manera que el misteri és sexi, també ho és el risc. Així que també m’agradaria fer algun format més gran. En tot cas diria que aquesta obra en concret, Cúbit, és una obra que el petit i mitjà format li va bé. És una obra d’actors i el públic agrairà tenir-los a tocar i veure-ho gairebé amb primeríssim primer pla.
Josep Maria Miró: Per cert, aquesta foto que has penjat… dels tres actors amb tres nens… val la pena fixar-s’hi… no és gratuïta… com tampoc ho és el cartell.
Revista Proscenium: Ens hi fixarem 🙂
Revista Proscenium: Ets d’aquella “estirp”, per dir-ho així, que escriu i dirigeix els seus texts (i els d’altres). Mantens que la figura de l’autor-director t’agrada molt, perquè et permet polir coses. Però podria ser que també perdessis una mirada externa que potser resultaria enriquidora. O no? Penso també que, a l’hora d’escriure, de vegades, segons el tema, és fàcil caure en el pamflet i potser és difícil adonar-se’n…
Josep Maria Miró: Mira, això de l’autor-director sempre s’ha explicat com un fenomen natural però jo sempre m’agrada matisar-ho. Jo sóc essencialment autor i un autor que es dirigeix els seus textos -i alguna vegada textos d’altres autories-. M’agrada dirigir. Em diverteix i ho intento fer de la millor manera per servir allò que he escrit. Però també és cert que vaig començar a dirigir-me per una qüestió de visibilitat, perquè sinó no em dirigia ningú. Ara… quan ho vaig fer vaig trobar-m’hi a gust. També passa en aquest país que l’autor és l’únic que es pensa que escriu i treballa desinteressadament. Per tant… La figura de l’autor-director sorgeix d’una necessitat que acaba instal·lant una manera de fer. Jo estic obert a ser dirigit per altres i, per exemple, l’experiència de veure textos meus en mans d’altres directors ha estat enriquidor i també m’ha ensenyat a ser una mica més generós i pensar que hi ha altres imaginaris que van més enllà del lloc des d’on jo escric.
Revista Proscenium: Aprofitant això que dius dels teus texts en mans d’altres. Ara mateix estàs en un punt excepcional pel que fa a projecció internacional, especialment pel fenomen d’El principi d’Arquimedes, però també es comencen a fer versions de Nerium Park o Estripar la terra… Com ho vius tot plegat? Això d’El principi… especialment a Llatinoamèrica, és sensacional…
Cartells de les obres de Josep Maria Miró a l’Argentina, Mèxic, Catalunya i Miami.
Josep Maria Miró: Ho visc amb alegria. No pot ser d’una altra manera. Quan vaig entrar a l’institut del Teatre, em semblava que el simple fet d’estrenar una obra ja era una cosa extraordinària. He pogut estrenar en teatres destacats, no només d’aquí, sinó de fora… i per tant només em puc sentir content i agraït. M’agrada escriure i fer teatre i m’hi puc dedicar i només per això ja em sento un privilegiat. Les produccions internacionals m’han permès veure altres mirades, entrar en contacte amb altres professionals del teatre… i crec que això m’ha enriquit teatralment i humanament. Per tant… Només puc dir gràcies i seguir fent el què m’agrada fer que es diu teatre.
Josep Maria Miró: Avui la companyia francesa Grand Boucan feia públic el cartell de la que serà la dinovena o vintena producció de El principi d’Arquimedes.
Revista Proscenium: Potser és el cartell que més m’agrada de tots…
Josep Maria Miró: La veritat jo sempre dic que trobo a faltar que en el cartellisme en teatre hem perdut aquelles col·laboracions tan boniques amb dissenyadors i il·lustradors… hem uniformat una mica l’estil per la fotografia d’actors i cinema… Amb La Ruta 40 i Cúbit vam intentar fugir de la foto d’actors…
Revista Proscenium: Ets membre del comitè de lectura del TNC, per tant deu haver passat força material per les teves mans. A més, et dediques a la docència. Quin anàlisi en faries de la dramatúrgia catalana actual? En quin moment estem?
Josep Maria Miró: Pel què fa a l’estat de la dramatúrgia catalana, sens dubte vivim un moment excepcional. Hi ha una quantitat d’autors que no teníem fa vint anys. Autors amb instruments i sabent com fer-los servir. També amb major visibilitat. Que un autor català viu sigui estrenat en el circuït públic i privat a ningú li sembla una cosa estranya. Això li devem a una feina que s’ha fet durant anys (podem citar noms com Josep Maria Benet i Jornet, Sanchis Sinisterra, l’Institut del teatre, la Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia….). Les dues coses que més em preocupen és que els mecanismes de producció acabin manant sobre l’escriptura i, de vegades, m’agradaria una mica més d’ambició en el discurs…
Revista Proscenium: Laurent Gallardo, en el pròleg d’El Principi D’Arquimedes, et va definir com a “autor polític”. Què vol dir això exactament? Estàs d’acord amb aquesta definició? Té a veure amb aquesta ambició?
Josep Maria Miró: En el primer moment… Això d’autor polític… Vaig dir… Ostres… No ho sé. Però, després m’hi he sentit còmode. Fer teatre és un acte polític. Viure i veure d’una determinada manera és política. Cada una de les nostres decisions és política. I per tant, escriure d’una determinada manera també ho és. Fins i tot aquell teatre més banal també és una opció política i una voluntat de buscar un determinat espectador. Als alumnes els ho dic. Matrimoniadas també és polític, conservador, però en el fons polític. També he de dir que jo em sento a gust amb un tipus de teatre que generi debat però que, evidentment, hi ha tants tipus de teatre com d’espectadors i amb voluntats diferents. Quan citava això de l’ambició, ho deia en el sentit que, de vegades, pot preocupar més fer un teatre que es pugui estrenar i que “agradi a tothom” que fer un tipus de teatre personal i que expliqui coses. Però és legítim, eh? Tothom pot fer el teatre que vulgui i que pugui.
Revista Proscenium: Una constant del teu teatre és que necessita un espectador voluntariós, que s’impliqui, que es qüestioni coses, oi?
Josep Maria Miró: Quin avorriment si no s’implica, no?
Josep Maria Miró: La paraula play en anglès és molt clara: jugar. I jugar només a una banda és un avorriment.
Josep Maria Miró: Trobo que és molt burgès donar-ho tot fet i dir-li a l’espectador… les coses són d’aquesta manera i ja t’ho soluciono tot. I una mica paternalista…. Trobo més interessant jugar a dalt de l’escenari i que l’espectador també hagi de fer feina. I que llavors obrim debat i en parlem…
Revista Proscenium: Quan fas classe, als teus alumnes què els remarques especialment que han de fer i que no han de fer a l’hora de construir una peça?
Josep Maria Miró: En els cursos sempre dic que per mi també és un espai d’aprenentatge, en el qual posem en comú i qüestionem moltes coses… Jo els dic que els cursos serveixen per aprendre eines però que ningú els ensenyarà a tenir una veu pròpia i una opinió. Que això no els ho ensenyaran a cap curs i que la tindran llegint, estan al dia, informant-se, intentant ser crítics… En els cursos incideixo molt en el llenguatge que és el gran articulador de realitat, relacions i jerarquies. La llengua és una eina fonamental per trobar teatralitat.
Revista Proscenium: Per cert, un incís, quin luxe de foto i quin luxe de companyia, no?
Josep Maria Miró: Aquesta ha estat una gran alegria, la publicació de Losada que reuneix cinc obres: El principi d’Arquimedes, Fum, Nerium Park, Obac i La Travessia. Aquesta és una editorial que hi ha un munt d’autors que admiro i que m’han fet estimar el teatre. Poder estar entre ells és un luxe. El dia de la presentació del llibre, que vaig saber que era el primer autor català en aquesta col·lecció, els ho vaig dir: sóc l’autor que sóc pel teatre que he vist i llegit. I els autors de Losada són autors que formen part de la meva literatura vital i emocional.
Revista Proscenium: Enhorabona Josep Maria!
Revista Proscenium: La darrera: Què aniràs a veure d’aquesta temporada, tant a Girona i Salt per Temporada Alta, com a Barcelona? Hi ha algun espectacle que pensis que no te l’has de perdre per res del món? Què recomanaries, a més de Cúbit? 🙂
Josep Maria Miró: Mira… M’agafes tan de bòlit que… sincerament… no sé si estic massa al cas de què hi ha en cartellera. A Temporada Alta tinc moltes ganes de veure La ira de narciso de Sergio Blanco i Gabriel Calderon. A banda d’amics, són dos dels noms més interessants de la dramatúrgia contemporània d’Uruguai i és molt interessant aquest concepte que plantegen de la autoficción (En Sergio fa un parell d’anys vam poder veure Tebasland que és un text magnífic que està rodant per tot el món); Recomano Terrenal de Mauricio Kartun, un autor imprescindible d’Argentina. Vaig veure l’espectacle l’octubre de 2014, quan vaig estar allà i és excel·lent. De la temporada a Barcelona em ve molt de gust veure l’Agrupación Señor Serrano d’aquest grup capitanejat per Àlex Serrano, que demà estrenen a Barcelona tres muntatges (ja era hora que després que hagin rodat per tot arreu els podem veure a casa -i molta merda, nois!-)… També em ve de gust veure el Ricard III del TNC amb en Lluís Homar, que és un actor que cada cop es supera, i per veure el retorn de la Julieta Serrano que fa molt de temps que no la veiem als nostres escenaris… I mira… Em ve molt de gust veure el diferents Benets i Jornets que es faran. Els autors i el teatre català estem amb deute amb el Papitu. També et dic una cosa… Trobo que és una llàstima que ningú programi Desig, a mi em sembla un text molt important en clau dramatúrgica i penso que és un dels seus grans textos. A veure si algú pren nota…
Revista Proscenium: Aquí queda la proposta. Josep Maria, moltíssimes gràcies per la conversa, ha estat un veritable plaer. Disculpa que ja són les “quinientes”. Molt bona nit i que vagi molt bé l’estrena!
Josep Maria Miró: Moltes gràcies a vosaltres… No pateixis… no hi ha dia que vagi a dormir abans de les tres. Així que encara em queden tres hores per endavant (en les quals pensaré… ostres… podria haver dit aquest muntatge, o explicat això, o allò… sempre trobo que és més fàcil escriure teatre que aquestes coses…). Moltes gràcies a tu, Dani, i ens veiem per Girona. Bona nit i petons!
Revista Proscenium: Bona nit a tothom! Gràcies per seguir-nos! Respecte a afegir això o allò, Josep Maria, aquest format t’ho permet, de manera que endavant les atxes 🙂
Més informació:
- Conferència Josep Maria Miró a Alacant
- Entrevista Josep Maria Miró (Octubre 2013) Canal Youtube Proscenium:
- Entrevista Bayley-Miró
- Informació i dossier de l’espectacle
