Lluís Pasqual
Lluís Pasqual (Reus, 1951) és un dels directors d’escena més influents i una figura clau del teatre contemporani català i europeu. La seva trajectòria, marcada per una profunda vocació humanista i una gran exigència artística, s’ha desenvolupat entre Catalunya, Espanya i diversos escenaris internacionals. Format a l’Institut del Teatre de Barcelona i vinculat des dels inicis al moviment de renovació teatral dels anys setanta, Pasqual ha estat sempre una figura central en la institucionalització del teatre públic a l’Estat.
Va ser un dels fundadors del Teatre Lliure de Barcelona el 1976, una plataforma que va transformar el panorama teatral català amb una aposta clara per l’excel·lència artística, la modernització dels llenguatges escènics i la connexió amb Europa. La seva direcció del Lliure en diferents etapes (1976-1983, i més tard del 2011 al 2018) ha estat decisiva per convertir-lo en una referència cultural de primer ordre.
La projecció internacional de Lluís Pasqual i la seva relació amb Lorca
Pasqual ha desenvolupat bona part de la seva carrera fora de Catalunya, treballant en institucions com el Centro Dramático Nacional (CDN) o el Teatro Arriaga de Bilbao, i dirigint muntatges en ciutats com París, Milà, Florència, Venècia, Moscou o Berlín. El 1990 va ser nomenat director de la Schaubühne de Berlín, convertint-se en un dels pocs directors catalans al capdavant d’un teatre públic europeu d’aquesta magnitud.
Una de les seves obsessions teatrals ha estat l’obra de Federico García Lorca. Pasqual és considerat un dels seus més grans intèrprets escènics, amb muntatges emblemàtics com Bodas de sangre, La casa de Bernarda Alba o El público, que ha dirigit en diverses ocasions amb gran reconeixement. La seva sensibilitat, profundament estètica i poètica, ha sabut connectar la tragèdia lorquiana amb els conflictes contemporanis.
Lluís Pasqual i el compromís amb el teatre públic
Més enllà de la direcció escènica, Pasqual ha tingut un paper actiu en la política cultural. Ha defensat un model de teatre públic exigent, ambiciosament europeu i arrelat a la cultura catalana. Ha rebut nombrosos premis, com la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Teatre i el Premio Nacional de Dirección Escénica. Tot i les crítiques que han envoltat alguna de les seves etapes institucionals, el seu llegat artístic és inqüestionable: una obra coherent, rigorosa i fidel a una idea alta i humanista del teatre.
