Veure i viure el Living Theatre de Julian Beck, fa un munt d’anys, al teatre Municipal de Girona; aplaudir La torna, d’Els Joglars, i quedar astorada pel que vindria tot seguit; descobrir el primer Teatre Lliure… Reconec que créixer amb aquests referents fa molt difícil pensar que el teatre i l’art en general siguin disciplines capaces d’existir al marge d’aquells als quals van destinades i de les seves circumstàncies.
Ara bé, també entenc que de vegades art i societat segueixen camins diferents o paral·lels –n’hi ha més d’una prova, i alguna de molt digna. Però, tot sovint només cal buscar-hi els referents, establir paral·lelismes i connexions per descobrir-hi, d’una manera més o menys evident en funció del moment històric i els seus condicionants, algun tipus de lligam. El detonant pot ser un fet immediat i colpidor: revoltes, crims, atemptats… que aviat es veuen reflectits a la literatura, al cinema o al teatre. O un procés latent que de mica en mica va fent la seva via: moviments socials que anuncien canvis ideològics o estructurals, índexs creixents d’atur i d’especulació (Una història catalana, de Jordi Casanovas) que deriven en pobresa i desnonaments (El carrer Franklin, de Lluïsa Cunillé; polítiques endogàmiques i de mira estreta que comporten corrupció, tràfic d’influències (Ruz-Bárcenas, de Teatro de Barrio) i generen un desencís profund entre la població (Autorretrato de un joven capitalista español, d’Alberto Sanjuan); o, senzillament, la voluntat de donar veu a qui fins ara no n’ha tingut, siguin les dones a la Guerra Civil (Màtria, de Carla Rovira), els iraquians (Homeland, d’Abbas Fahdel), la gent gran (Casa de ningú, d’Ingrid Guardiola)… de manera que l’art vindria a ser el mirall d’allò que succeeix al nostre entorn, el reflex de l’actualitat. Amb sordina o altaveu, l’exposa, la denuncia, l’analitza o hi fabula, amb la intenció d’informar-ne i fer-se’n ressò o, inclús, amb una clara voluntat transformadora.
Compromesos socialment amb l’època que els va tocar viure i defensors del teatre com a eina susceptible de fer canviar i evolucionar la societat
I és que la història ja ve de lluny. No cal recular fins a la Grècia clàssica, però sí recordar alguns dels noms que més han influït en l’escena europea. La profunda renovació teatral que van suposar les obres de Henrik Ibsen (1828-1906) i Maurice Maeterlinck (1862-1949) va influir decisivament en el nostre Modernisme donant lloc a dos corrents ben diferenciats: el teatre regeneracionista –representat sobretot per Joan Puig i Ferrater– i el teatre simbolista, partidari de l’art per l’art, del qual Adrià Gual en seria un dels seus màxims exponents.
Compromesos socialment amb l’època que els va tocar viure i defensors del teatre com a eina susceptible de fer canviar i evolucionar la societat, els autors d’aquest primer corrent abordaven els conflictes, les deficiències i mancances per tal de conscienciar un públic que, fos per desconeixement, desídia o pusil·lanimitat, estava mancat d’un criteri propi i definit. Lars Norén en seria, avui, un dels seus representants més crus.
Als anys vint del segle XX, a Europa, el terme Agitprop (agitació i propaganda) s’associava al teatre, sobretot a Bertold Brecht (1898-1956), per evolucionar en certa manera cap al Teatre document dels anys seixanta, fruit del teatre polític d’Erwin Piscator (1893-1966), que exposava una situació concreta amb el suport de tot tipus de documents històrics: fotografies, pel·lícules, testimonis, articles de premsa… sense donar entrada, en principi, a la ficció, i que avui encara és vigent en obres com El color de la llum, de Ferran Joanmiquel; l’aplaudida trilogia que Lagartijas tirades al sol va portar a Girona en diferents edicions del Temporada Alta, i, curiosament, a Guerrilla, d’El Conde de Torrefiel, una de les companyies de dansa catalanes més internacionals, que reflexiona sobre Europa.
El teatre, com la resta de disciplines artístiques, ha evolucionat, ha trobat nous interessos i noves formes d’expressió, però l’actualitat continua sent-ne la pedrera principal.
I, en el fons, no ens hem mogut pas gaire… El teatre, com la resta de disciplines artístiques, ha evolucionat, ha trobat nous interessos i noves formes d’expressió, però l’actualitat continua sent-ne la pedrera principal. Ho va ser en èpoques de bonança –en què la moda, l’estètica o els aspectes més banals o anecdòtics vistos amb un cert esperit crític van fornir pel·lícules i tot tipus d’espectacles (Art, de Yasmina Reza); en d’altres que afavorien la revisió històrica de certs fets fins aleshores silenciats –guerra civil, nazisme i camps de concentració–, així com la memòria col·lectiva d’ahir (In memoriam, de Lluís Pasqual, un homenatge a la Lleva del Biberó) i d’avui (Ragazzo, de Lali Álvarez, centrada en el jove assassinat a Gènova durant la Cimera del G8 de 20011); en plena crisi econòmica (Lehman Trilogy, d’Stefano Massini); i, com no podria ser d’altra manera, ho és ara mateix amb temes tan candents com la violència de gènere (Blasted, de Sarah Kane; Camargo, del colombià Johan Velandia, centrada en la figura de qui va violar i matar més de 150 dones), o la vergonyant situació dels refugiats (El metge de Lampedusa, d’Anna Maria Ricart a partir del llibre Llàgrimes de sal, de Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, o Grensgeval (El cas de la frontera), de la premi Nobel Elfriede Jelinek i del gran director flamenc Guy Cassiers).
Amb la mateixa intenció, però des d’un punt de vista que juga amb la subtilesa i recorre a la intersecció, hi trobaríem l’obra d’aquells que articulen la denúncia a través d’una altra obra, sovint d’arrel clàssica, de la qual n’ofereixen una revisió o una nova lectura, com ara A floresta que anda, de Christiane Jatahy, i Mendoza, de Juan Carrillo, dues propostes sorgides a l’ombra de Macbeth i que, en el segon cas reflexiona sobre l’estat actual de Mèxic a través d’una transposició del personatge shakespearià a la Revolució mexicana de 1910 i que, el dia de l’estrena a la Planeta, va ser llargament aplaudida per un públic que, en ple segle XXI, reclamava com una sola veu retornada de l’ahir: llibertat!
Dins un altre posicionament –tampoc desvinculat del que dèiem fins ara –hi podríem situar l’obra dels qui han cregut en la força generadora de l’art per crear noves realitats i que d’una forma o altra han “predit” com serà o podria ser el món del futur; escriptors gairebé visionaris com George Orwell o cineastes com Stanley Kubrick. Un vessant més aviat escadusser –o, en tot cas molt poc rellevant fins ara– dins l’àmbit teatral que, potser actualment, en plena era digital, es podria vincular a les temptatives d’alguns creadors a explorar noves dimensions o noves realitats i que sovint són de caire futurista (Spender, de Llàtzer Garcia). Roger Bernat, present al Temporada Alta en diverses ocasions (enguany amb No se registran conversaciones de interès), hi entroncaria en tant que –com Heiner Müller (1929-1995), creu que sovint la ficció pot esdevenir realitat i que cal recórrer terrenys inexplorats susceptibles d’anticipar esdeveniments fent que l’espectador hi participi i n’esdevingui actor.
Un ventall de veus i perspectives, doncs, que convergeixen dins un Temporada Alta 2017 tenyit d’un alt contingut social, reivindicatiu i compromès que convida a la reflexió –no sempre amable i complaent, però tothora justa i necessària– sobre el món actual.
Núria Sabat
Recomana
