Per fi me’n vaig

Si al meu primer espectacle, Per fi sol!, van venir 150.000 espectadors a veure’m, i tots van riure entre quatre i cinc vegades per minut, en Per fi me’n vaig! m’he proposat el repte de superar-ho. Com? Explicant històries quotidianes, particularitats de la meva vida diària i impressions sobre petites coses que he transformat en relats hilarants i tendres, així com tot allò que, suposadament, hauria de començar a fer un cop deixi definitivament els escenaris i que potser no faré. L’objectiu és clar: aconseguir que el públic rigui el doble que en l’anterior espectacle.

I per què Per fi me’n vaig!? Doncs perquè, per prescripció pròpia, he decidit que potser no seria mala idea canviar els escenaris per una hamaca davant del mar, a l’espera que un clam popular demani el meu retorn immediat. Però, per si això no passa, jo no em perdria aquest nou espectacle, l’objectiu principal del qual continua sent el mateix que fa quaranta-cinc anys: fer riure tots els que vinguin a veure’l, i que surtin del teatre amb ganes de tornar a passar-s’ho bé.