Sísif fa no fa

Després de fer-se a mida Hamlet (La caiguda de l’H), La tempesta (L’empestat) i Macbeth (La mala dicció), Jordi Oriol deixa de banda Shakespeare com al seu particular pati de jocs escènics per agafar la història de Sísif (el mite i arquetip) com a punt de partida. La seva motivació, aquesta vegada, és fer parlar un Sísif d’aquest temps perquè, de manera perversa, ens entabani tot manipulant la seva història per fer-nos creure allò que tots sabem increïble. Sísif fa no fa vol donar veu a un Sísif que se sap atrapat en l’engranatge incessant de la societat del capital i que no es pot mai satisfer. Una oda a l’esforç en va de l’home, que burxa en aquesta submissió contemporània, i que, incapaç d’entendre el món, lluita contra el suïcidi i es confronta en tot moment a aquesta incomprensió. Sísif, obtús i conscient, seguirà picant pedra –o, tal vegada, empenyent-la– per tal de plantar-la al punt més alt del cim (o gairebé) i, des d’allà, deixar-la més o menys caure. O per l’estil. I, amb tot, si fa no fa i més o menys, recorrerà a l’art, per no morir de veritat.