Morir lo hace todo el mundo

Sembla que la cultura i més concretament el teatre només s’encarreguin de superar crisis; crisis econòmiques, crisis sanitàries i crisis formals. El que és precari ja és gairebé un emblema i els canvis bipolars del rumb polític fan que el compromís a llarg termini s’assembli més a l’argument d’una pel·lícula distòpica que a una realitat tangible. I per si no fos prou, fa uns anys José y sus Hermanas van decidir lligar-se la manta al coll i en lloc de fer monòlegs i màgia prefereixen el com més siguem millor, tot ben horitzontal i creació contemporània i en col·lectiu. La seva joventut s’encarrega d’enaltir virtuts i talents encara per descobrir, però també els recorda que encara no estan al punt del xec en blanc; no són star system, no tenen la fórmula per col·lapsar taquilles i de moment són més solvents sobre l’escenari que tancant comptes anuals.

A la seva peça anterior, Concurso de Malos Talentos, van ser valentes i es van atrevir a imaginar els seus futurs, així en plural. Els seus futurs dins i fora de l’escenari i els seus futurs juntes i separades. Van ser valentes o només ho semblaven? Aparenten despreocupació i disbauxa durant una hora escassa per rebre les glòries i després plorar d’amagat? Se’ls omple la boca parlant de resiliència i tenacitat, però aquesta vegada els agradaria mirar als ulls del públic i confessar-los que són una colla de covardes. En aquesta cinquena peça volen que la gent sàpiga que estan cagades de por i plenes de preguntes sense resposta; tenen por que tot es desplomi, por al caos, a perdre’s pel camí i que això faci que abracin integrismes i braços forts que les salvin. No volen canviar llibertat per seguretat, però, què poden fer si no els queda més remei?

En aquesta cinquena peça més que en cap altra José y sus Hermanas vol fingir, vol aparentar, vol fer creure tothom que tot està bé perquè de moment és l’única sortida. En aquesta cinquena peça José y sus Hermanas faran el que millor saben fer: explicar moltes mentides. La cosa va d’això.