T

Poden ser troncs, pedres, cordes o escales, als materials més modestos que us imagineu, Jordi Galí és capaç de trobar-los l’ànima. La seva dansa és exploració, és recerca. Si ens envolten, si hi convivim, perquè no hi podem ballar, amb el nostre paisatge d’objectes del dia a dia? Jordi Galí pren per companys de ball aquests éssers inanimats i els repta. Se’n serveix per impulsar-se, per atacar i per desplegar-se en infinites combinacions que sorprenen i que posen al descobert que la fusió amb l’entorn és més inevitable i poderosa del que sembla. El silenci, la quietud d’aquests objectes ens interpel·la, ens condiciona. Conèixer per transformar, és la seva tàctica, i els espectadors la viuen com un autèntic i plaent joc d’imatges inesperades.