Edició 2019

De l’escenari al món

La 28a edició de Temporada Alta presenta una programació extensa que engloba gèneres, disciplines i públics diferents, sempre amb la voluntat d’exhibir la millor creació europea, promoure el talent local i mantenir-se com un festival de referència en l’àmbit nacional, estatal i europeu. Angélica Liddell, Christiane Jatahy, Oskaras Korsunovas, Thomas Ostermeier, Marta Carrasco, Àlex Rigola o Sol Picó són alguns dels noms d’un cartell que, enguany més que mai, puja la realitat als escenaris de Temporada Alta.

El festival s’erigeix com una de les principals plataformes d’exhibició i producció d’arts escèniques del sud del continent europeu i manté les següents línies d’actuació:

  • Pol d’exhibició de la millor creació internacional, amb companyies i dramaturgs que repeteixen (Angélica Liddell, Oskaras Korsunovas, Thomas Ostermeier…), d’altres que vénen per primer cop (tg STAN o Dada Masilo) i la consolidació del cicle Connexió Iberoamèrica (Christiane Jatahy, Claudio Tolcachir, Sergio Blanco…).

  • Motor de producció d’espectacles amb un total de 21 coproduccions i produccions, que mesclen noms de l’escena internacional i nacional.

  • Exhibició de la creació catalana amb noms com Sol Picó, Sílvia Munt, Àlex Rigola, Clàudia Cedó, Carlota Subirós, Marta Carrasco o Sergi López.

  • Empenta al públic jove a través d’Artèria, un col·lectiu dirigit a persones de fins a 30 anys que enguany s’estrena amb quatre espectacles.

  • Consolidació del programa socioeducatiu A Tempo – Arts i formació, que reforça la vessant educativa del festival i que, durant l’octubre, presenta obres a centres educatius sota el títol Temporada Alta a l’Aula.

  • Promoció de la trobada entre directors, companyies i programadors a través de la Setmana de Programadors, un aparador de la creació contemporània.

  • Consolidació del Torneig de Dramatúrgia Catalana, una competició teatral que s’ha exportat a altres ciutats i que enguany compta amb vuit dramaturgs que no han vingut mai.

  • Aposta per la pluralitat de formats, de temes i de públics, amb propostes musicals i cinematogràfiques i un ventall molt divers d’espectacles teatrals.

Cartell 2019

Dos gegants prenen l’espai públic

Els cartells de les successives edicions del festival Temporada Alta són un reclam molt potent, i també permeten observar el caràcter polifacètic de molts dels seus autors i la relació que tenen amb les arts escèniques, el teatre i la performance. L’autor del cartell d’enguany, Jordi Colomer (Barcelona, 1962) n’és un bon exemple, sobretot quan parla de la noció de “teatre expandit”. “En la meva obra en vídeo hi ha un primer moment en que tot succeeix en espais tancats i platós, i en el moment en que surto a l’espai públic, progressivament els actors són la gent que viu a la ciutat”, afirma Jordi Colomer. “En l’espai públic hi ha tots els elements teatrals: l’escenografia és la ciutat, els actors són els habitants i si hi ha una ficció, moltes vegades és improvisada. El sistema del teatre el traduïm quotidianament a tota la nostra organització de l’espai”, subratlla.

Els protagonistes del cartell de Jordi Colomer són els actors Guillem Barbosa i Laura Weissmahr. Apareixen com dos gegants damunt les característiques reproduccions d’edificis de la seva obra, una alteració que per a l’artista reflecteix com la realitat està també “distorsionada”.  “Una de les referències que vaig donar al Guillem i la Laura va ser el Karl Valentin, és un personatge que sempre m’ha interessat moltíssim, perquè és una barreja del que és teatral, el dadaisme i l’absurd i m’agrada molt el gest grotesc de la ganyota, el personatge caricaturesc que interpreta la Laura”, diu l’artista.

Jordi Colomer ha treballat amb Laura Weissmahr en diversos projectes en els últims anys, entre els quals hi ha el que va presentar al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia d’art el 2017 i l’última Manifesta. Laura Weissmahr té la seva pròpia companyia i forma part del repartiment de la pel·lícula d’Elena Martín Julia ist. Pel que fa a Guillem Barbosa, al marge del seu vessant a com a performer, va participar en el muntatge d’El chico de la última fila protagonitzat per Sergi López. Tots dos van coincidir en l’obra Wohnwagen.

Jordi Colomer havia realitzat diversos cartells anteriorment i pel que fa al de Temporada Alta troba el seu “precedent” en una obra seva anterior, Crier sur les toits (2011) (Cridar als terrats) que incloïa uns cartells que anunciaven una festa. “Els cartells estaven al carrer i també a la sala d’exposicions i hi apareixia gent cridant als terrats, amb la idea de que els terrats són com escenaris a escala de ciutat”.

L’actualitat de la política catalana es cola al cartell de Jordi Colomer en les banderes que hi ha pintades damunt els balcons de l’edifici on està la Laura. Hi ha dues banderes independentistes, dues espanyoles, una senyera, una bandera groga,  per reclamar la llibertat dels presos polítics, i, donant visibilitat una de les comunitats que viuen a Catalunya, una bandera marroquina. El Marroc és també un dels països on l’artista ha treballat en els últims anys. “En el nostre país està colonitzada per aquest tipus de signes, i sembla que no pots tenir una arquitectura sense el comentari de com intervenen donant la seva opinió sobre qüestions polítiques. Ja fa molts anys que vivim aquest ús dels edificis per expressar opinions públiques dels habitants. En el nostre país és molt exagerat i molt singular”, explica Colomer.

La relació de Colomer amb les arts escèniques es remunta als anys 90: la seva exposició al Tinglado 2 de Tarragona va portar per títol Alta Comèdia i hi fusionava treballs escultòrics, elements escenogràfics i referències a l’arquitectura. Més endavant va ser “de manera puntual”, diu ell mateix,  l’escenògraf de muntatges com Olga Sola, de Joan Brossa, dirigit per Rosa Novell; Final de partida, de Samuel Beckett, capitanejat també per Rosa Novell; Perfect lives, de Robert Ashley, a la sala Metrònom, i Carta als actors, de Valère Novarina, amb la companyia Teatre invisible al Teatre Lliure. “Coneixia la Rosa des de que fèiem la revista  Àrtics. La vaig conèixer quan estava assajant  Oh, els bons dies!, de Samuel Beckett, que va ser l’obra que la va reafirmar com una actriu molt important. Vaig seguir el procés d’aquell espectacle i per a mi va ser molt important perquè per a mi va ser el descobriment no només de Beckett sinó del teatre des de dins”, recorda Colomer. “La Rosa era molt actriu -afegeix-, molt diva, però era de les poques que tenia cert contacte amb l’art contemporani, l’arquitectura i la literatura”.

La relació de Jordi Colomer amb el fet teatral és orgànica i també es troba en els seus treballs de vídeo i en el seu interès per l’espai públic.  En aquest sentit es pot dir que tant els seus treballs al carrer com les arts escèniques tenen l’afany de debatre sobre els usos de l’espai públic i els seus usos col·lectius. Entre tot aquest reguitzell de treballs, n’hi ha un que inclou una referència teatral concreta: No Singing (2012), sobre els projectes megalòmans de ciutats-casino durant l’Espanya de la crisi, té com a referents la Mahagonny de Bertold Brecht, concebuda al mateix temps que es construïa Las Vegas.

Jordi Colomer va representar Espanya a la Biennal de Venècia d’art de l’any 2017 amb el projecte Join Us! i fa pocs mesos va obrir a l’Hospitalet de Llobregat el laboratori de creació La Infinita juntament amb la productora cultural Carolina Olivares i el poeta Eduard Escoffet, un dels objectius del qual és posar en relació les arts en viu amb les arts audiovisuals. Al llarg de la seva trajectòria Jordi Colomer a exposat en museus i grans cites nacionals i internacionals com l’Arts Santa Mònica, el Festival d’Art de Tolosa, ARGOS Centre for Art and media (Brussel·les), Matadero Madrid, el Museu d’Art del Bronx,  Laboratorio Arte Alameda (Ciutat de Mèxic), el Museu d’art contemporani d’Hiroshima,  Centre d’Art La Panera (Lleida), Jeu de Paume (París), Manifesta, Museu Reina Sofia, Museo Patio Herreriano (Valladolid), Fundació Suñol, Macba, Artium, Museu d’art d’Orlando (Florida), Museo de Antioquia. (Medellín, Colòmbia) i CA2M. Centro de Arte 2 de Mayo (Móstoles, Madrid), entre molts altres.

Artistes dramaturgs i artistes performer

Pel que fa a la relació amb el teatre d’altres artistes que van realitzar alguns dels cartells del Temporada Alta, Narcís Comadira, l’autor del cartell de 1997, és també dramaturg i Frederic Amat (2000) ha realitzat l’escenografia de nombrosos espectacles, com La plaça dels herois i El público, i ha realitzat nombroses performances. En els seus espectacles Carles Santos (2002) va fusionar la música, la performance i el teatre i Jaume Plensa (2007) va treballar en muntatge operístics de La Fura dels Baus com La flauta màgica. Després d’Antoni Tàpies (2008), de qui està pendent la revisió del seu vessant escènic, Pep Duran (2016) és també escenògraf i ha estat la temporada passada en cartell al TNC el muntatge d’ El dolor, de Marguerite Duras, amb escenografia de Francesc Torres (2012).

Antoni Ribas

 

Jordi Colomer, Barcelona 1962.

Colomer treballa en el camp de l’escultura y les instal.lacions, la fotografia y el video-art, i tota la seva activitat està tenyida d’un marcat sentit performàtic, posant a proba a través d’accions els usos habituals de l’arquitectura i l’espai urbà. Colomer s’interessa per el sistema de representacions de la ciutat i la nostra capacitat per subvertir-les. D’aquesta indagació sorgeixen temes derivats com el nomadisme, la perifèria, l’imaginari popular, l’humor, la comunitat, allò provisional, la ficció i la utopia.

El seu treball s’ha exposat arreu del món en museus, centres d’ Art y biennals como el Museo Reina Sofia i Matadero (Madrid), el Jeu de Paume i el Centre Georges Pompidou (Paris),  Belvedere 21(Viena), Bronx Museum of the Arts (Nova York), Arte Alameda (Ciutat de Mèxic), Manifesta 10 (St. Petersburg, Russia), Manifesta 12 (Palermo, Italia), 7 Bienal del Mercosul (Porto Alegre, Brasil), Biennal de la Habana (l’Havana, Cuba), MAAT (Lisboa), Bozar i Argos (Brussel.les) o el ZKU, Zentrum für Kunst und Urbanistik (Berlin). Va representar el pabelló espanyol a la 57 Biennale de Venecia (2017) comissariat per Manuel Segade, amb el projecte ¡Únete! Join Us!. Fins el 2017, resideix entre Barcelona i Paris. El 2018 impulsa amb el poeta Eduard Escoffet i la productora Carolina Olivares, La Infinita, laboratori de creació i lloc de trobada entre arts visuals i arts en viu, basat a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Colomer ha treballat també com a escenògraf: Olga Sola (Joan Brossa), Final de partida (Samuel Beckett), Perfect lives (Robert Ashley), Carta als actors (Valère Novarina).  

Ha impartit nombrosos workshops (sel. recents): 2018, A guided tour / Una visita guiada. Sandberg Instituut, Amsterdam (Holanda); 2018, New Palermo Felicissima. Centro sperimentale di Cinematografia, Palermo (Italia); 2016, Welcome to Caveland?, ENSA Architecture, Paris-Malaquais, en col.laboració amb el Théâtre Nanterre-Amandiers (Centre Dramatique National), Paris.

Descarrega’t el cartell

OCULTAR CONTINGUT

Curt 2019, The pleasure island

The pleasure island és la peça audiovisual que serveix per presentar el Festival d’aquest any, un híbrid entre un espot, un curtmetratge, un videoclip i un meme. Temporada Alta i Nanouk films s’han aliat, un any més, per presentar aquesta proposta com a tret de sortida del Festival.
Any rere any, la localització on s’ha rodat l’espot ha jugat un paper cabdal: si el 2015 el lloc triat va ser Grècia, aquest 2016 ha estat el Manhattan de la Costa Espanyola: Benidorm. El sistema de rodatge d’aquesta peça ha estat molt similar: un equip molt reduït, un ampli treball de camp i una forta interacció amb la realitat. L’objectiu final ha estat elaborar una peça d’autor amb un elevat contingut artístic.

Si l’any passat la finalitat era fer una reflexió sobre Europa, enguany s’ha volgut posar el focus al nostre país, ja sigui Catalunya o Espanya, amb el propòsit que el públic consolidat, els artistes i els altres agents culturals implicats amb el Festival s’hi sentin representats i pugui arribar a crear una identitat pròpia i col·lectiva a través d’un mitjà, l’audiovisual, que és molt universal.
El director d’aquesta peça s’ha inspirat en l’Illa del plaer o Illa dels jocs, l’indret on Pinocchio, el famós personatge de Carlo Collodi, va anar a parar buscant la diversió eterna. Una metàfora que li ha servit per vestir una peça crítica amb tots aquells que redueixen la cultura a pur entreteniment.

El director ha dit…

L’Illa del plaer o Illa dels jocs era l’indret on Pinocchio, el famós personatge de Carlo Collodi, va anar a parar buscant divertir-se eternament. Les muntanyes russes infinites, la beguda i el joc meravellaven a tots els nens que s’havien escapat de casa seva defugint les obligacions escolars. Poc a poc i sense que hi poguessin posar remei, s’anaven convertint en ases fins que al final eren utilitzats com a esclaus que ja només servien per a carregar rocs dia i nit.
A diferència d’altres països amb més tradició, a casa nostra -sobretot després de la crisi- fa la sensació que la cultura no té gaire més objectiu ni justificació que ser un entreteniment. Un sector més de la indústria de l’oci per desconnectar i divertir-se passant una bona estona. Fa la sensació que es menysprea o que es considera un malbaratament la creació, la investigació o la cultura que exigeix un cert esforç.
Per això per explicar Temporada Alta, aquest any hem volgut que l’espot tingui una forta visió crítica que pugui induir a certa reflexió sobre el que considerem un perill majúscul: incorporar aquestes tesis a l’imaginari col·lectiu oblidant que si alguna cosa té l’art i la cultura és que empodera a la gent i ens atorga les eines necessàries per a construir el que som i el que serem.
Si la cultura d’aquest país, només ha de servir per  distreure’s i per passar-ho bé una estona i res més, el festival Temporada Alta ha fallat i porta 25 anys fent coses inútils.

Fitxa artística

Director: Salvador Sunyer i Vidal
Script: Salvador Sunyer and Victor Santacana
Production Designer: Victor Santacana
DOP: Oriol Barcelona
Focus Puller: Alicia Galiña
Line Producer: Andrés Mellinas
Production Assistant: Anna Meléndez
Account Manager: Sandra Olalde
Copy review and Translator: Francisca Torres
Editor: Sergi Cameron Assistant Editor: Anna Meléndez
Sound Editor: Diego Pedragosa – Iristudis
Sound Mix: Marc Bech – Coser y Cantar
Sound Mix: Marc Bech – Coser y Cantar
Voice Actress: Julie Nash
Graphic Design: Tomeu Mulet
VFX Supervisor: Bernat Fontanals
Color Correction: Lluís Velamazán
DCP: Raúl Busquets
Nanouk Films assistant :Airam Rodríguez
Nanouk Films Central Commission: Sergi Cameron, Ventura Durall, Salvador Sunyer
Special thanks: Café Román, Exodo Rental, Acariciando el Aire, Terra Mítica, Mundomar, Aqualandia, Michele Catena, Benidorm Palace, Bitò Produccions and PlayGround
Music: La Leyenda del Beso – Intermedio
Composed by: Reveriano Soutullo and Juan Vert
Performed by: Orquesta Lírica de Madrid
Produced by: Nanouk Films – 2016

OCULTAR CONTINGUT