Edició 2019

De l’escenari al món

La 28a edició de Temporada Alta presenta una programació extensa que engloba gèneres, disciplines i públics diferents, sempre amb la voluntat d’exhibir la millor creació europea, promoure el talent local i mantenir-se com un festival de referència en l’àmbit nacional, estatal i europeu. Angélica Liddell, Christiane Jatahy, Oskaras Korsunovas, Thomas Ostermeier, Marta Carrasco, Àlex Rigola o Sol Picó són alguns dels noms d’un cartell que, enguany més que mai, puja la realitat als escenaris de Temporada Alta.

El festival s’erigeix com una de les principals plataformes d’exhibició i producció d’arts escèniques del sud del continent europeu i manté les següents línies d’actuació:

  • Pol d’exhibició de la millor creació internacional, amb companyies i dramaturgs que repeteixen (Angélica Liddell, Oskaras Korsunovas, Thomas Ostermeier…), d’altres que vénen per primer cop (tg STAN o Dada Masilo) i la consolidació del cicle Connexió Iberoamèrica (Christiane Jatahy, Claudio Tolcachir, Sergio Blanco…).

  • Motor de producció d’espectacles amb un total de 21 coproduccions i produccions, que mesclen noms de l’escena internacional i nacional.

  • Exhibició de la creació catalana amb noms com Sol Picó, Sílvia Munt, Àlex Rigola, Clàudia Cedó, Carlota Subirós, Marta Carrasco o Sergi López.

  • Empenta al públic jove a través d’Artèria, un col·lectiu dirigit a persones de fins a 30 anys que enguany s’estrena amb quatre espectacles.

  • Consolidació del programa socioeducatiu A Tempo – Arts i formació, que reforça la vessant educativa del festival i que, durant l’octubre, presenta obres a centres educatius sota el títol Temporada Alta a l’Aula.

  • Promoció de la trobada entre directors, companyies i programadors a través de la Setmana de Programadors, un aparador de la creació contemporània.

  • Consolidació del Torneig de Dramatúrgia Catalana, una competició teatral que s’ha exportat a altres ciutats i que enguany compta amb vuit dramaturgs que no han vingut mai.

  • Aposta per la pluralitat de formats, de temes i de públics, amb propostes musicals i cinematogràfiques i un ventall molt divers d’espectacles teatrals.

El sentit d’un  festival

Vivim moments estranys en què moltes vegades fa la sensació que el món va a la deriva i que molts ciutadans semblen titelles desorientats que segueixen veus absurdes i ben poc humanes que els proposen solucions senzilles i sense cap futur.

En aquesta situació quin sentit i quina  utilitat pot tenir un festival d’ arts escèniques, més enllà de presentar els millors espectacles possibles ? En la vint-i-vuitena edició de Temporada Alta hem intentat que el centenar d’ espectacles que hi presentem ens ajudin una mica a saber d’ on venim, on són i, si pot ser, fins i tot cap a on podem anar.  

Amb aquesta programació que us presentem hem intentat de no oblidar que el que passa al món és el que passa a les persones i que fa més de tres mil anys que els artistes s’ han centrat a pensar sobre la condició humana.

Per això ens agrada de poder presentar per exemple O agora que demora un gran espectacle sobre la immigració fet a partir de l’ Odissea, o Iphigenia en Vallecas un espectacle sobre com el sistema deixa la joventut sense futur o Macbettu, un espectacle sobre el poder… Perquè tanta gent diu que no s’han de fer clàssics? Hi ha res més contemporani que les grans obres?

Mirar d’ on venim ( per això aquest any estem tan contents de tenir textos de Shakespeare, Rodoreda, Pinter, Lorca, Bertrana, Zweig, Walser, Verdaguer….) estem segurs que ens pot ajudar a saber una mica on som i, vés a saber, potser també cap a on podem anar…

El festival està pensat per a un públic molt ampli i tenim la pretensió que qualsevol ciutadà hi pugui trobar espectacles que li agradin. Però sobretot Temporada Alta, tal com expliquem en detall en aquest document, presenta alguns dels grans espectacles internacionals (29 muntatges), al costat de moltes produccions i coproduccions del festival (26) i ho fa amb la voluntat de recolzar especialment la creació contemporània (25) i la dramatúrgia, no solament textual, catalana ( 58).

Com que ens preocupa el futur, estem segurs que les arts ens poden ajudar a cohesionar la societat, a fer els ciutadans més lliures  i fins i tot donar-nos pistes per  veure cap a on podem anar. Per això, des de fa dos anys  vam engegar el  projecte A Tempo amb la Fundació Ciutat Invisible amb el qual volem aconseguir que totes les nenes i els nens de Girona i de Salt  tinguin accés gratuït al món de les arts i aquest és, per a Temporada Alta un eix vertebrador bàsic del festival.

Salvador Sunyer, director de Temporada Alta

OCULTAR CONTINGUT

Cartell 2019

Dos gegants prenen l’espai públic

Els cartells de les successives edicions del festival Temporada Alta són un reclam molt potent, i també permeten observar el caràcter polifacètic de molts dels seus autors i la relació que tenen amb les arts escèniques, el teatre i la performance. L’autor del cartell d’enguany, Jordi Colomer (Barcelona, 1962) n’és un bon exemple, sobretot quan parla de la noció de “teatre expandit”. “En la meva obra en vídeo hi ha un primer moment en que tot succeeix en espais tancats i platós, i en el moment en que surto a l’espai públic, progressivament els actors són la gent que viu a la ciutat”, afirma Jordi Colomer. “En l’espai públic hi ha tots els elements teatrals: l’escenografia és la ciutat, els actors són els habitants i si hi ha una ficció, moltes vegades és improvisada. El sistema del teatre el traduïm quotidianament a tota la nostra organització de l’espai”, subratlla.

Els protagonistes del cartell de Jordi Colomer són els actors Guillem Barbosa i Laura Weissmahr. Apareixen com dos gegants damunt les característiques reproduccions d’edificis de la seva obra, una alteració que per a l’artista reflecteix com la realitat està també “distorsionada”.  “Una de les referències que vaig donar al Guillem i la Laura va ser el Karl Valentin, és un personatge que sempre m’ha interessat moltíssim, perquè és una barreja del que és teatral, el dadaisme i l’absurd i m’agrada molt el gest grotesc de la ganyota, el personatge caricaturesc que interpreta la Laura”, diu l’artista.

Jordi Colomer ha treballat amb Laura Weissmahr en diversos projectes en els últims anys, entre els quals hi ha el que va presentar al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia d’art el 2017 i l’última Manifesta. Laura Weissmahr té la seva pròpia companyia i forma part del repartiment de la pel·lícula d’Elena Martín Julia ist. Pel que fa a Guillem Barbosa, al marge del seu vessant a com a performer, va participar en el muntatge d’El chico de la última fila protagonitzat per Sergi López. Tots dos van coincidir en l’obra Wohnwagen.

Jordi Colomer havia realitzat diversos cartells anteriorment i pel que fa al de Temporada Alta troba el seu “precedent” en una obra seva anterior, Crier sur les toits (2011) (Cridar als terrats) que incloïa uns cartells que anunciaven una festa. “Els cartells estaven al carrer i també a la sala d’exposicions i hi apareixia gent cridant als terrats, amb la idea de que els terrats són com escenaris a escala de ciutat”.

L’actualitat de la política catalana es cola al cartell de Jordi Colomer en les banderes que hi ha pintades damunt els balcons de l’edifici on està la Laura. Hi ha dues banderes independentistes, dues espanyoles, una senyera, una bandera groga,  per reclamar la llibertat dels presos polítics, i, donant visibilitat una de les comunitats que viuen a Catalunya, una bandera marroquina. El Marroc és també un dels països on l’artista ha treballat en els últims anys. “En el nostre país està colonitzada per aquest tipus de signes, i sembla que no pots tenir una arquitectura sense el comentari de com intervenen donant la seva opinió sobre qüestions polítiques. Ja fa molts anys que vivim aquest ús dels edificis per expressar opinions públiques dels habitants. En el nostre país és molt exagerat i molt singular”, explica Colomer.

La relació de Colomer amb les arts escèniques es remunta als anys 90: la seva exposició al Tinglado 2 de Tarragona va portar per títol Alta Comèdia i hi fusionava treballs escultòrics, elements escenogràfics i referències a l’arquitectura. Més endavant va ser “de manera puntual”, diu ell mateix,  l’escenògraf de muntatges com Olga Sola, de Joan Brossa, dirigit per Rosa Novell; Final de partida, de Samuel Beckett, capitanejat també per Rosa Novell; Perfect lives, de Robert Ashley, a la sala Metrònom, i Carta als actors, de Valère Novarina, amb la companyia Teatre invisible al Teatre Lliure. “Coneixia la Rosa des de que fèiem la revista  Àrtics. La vaig conèixer quan estava assajant  Oh, els bons dies!, de Samuel Beckett, que va ser l’obra que la va reafirmar com una actriu molt important. Vaig seguir el procés d’aquell espectacle i per a mi va ser molt important perquè per a mi va ser el descobriment no només de Beckett sinó del teatre des de dins”, recorda Colomer. “La Rosa era molt actriu -afegeix-, molt diva, però era de les poques que tenia cert contacte amb l’art contemporani, l’arquitectura i la literatura”.

La relació de Jordi Colomer amb el fet teatral és orgànica i també es troba en els seus treballs de vídeo i en el seu interès per l’espai públic.  En aquest sentit es pot dir que tant els seus treballs al carrer com les arts escèniques tenen l’afany de debatre sobre els usos de l’espai públic i els seus usos col·lectius. Entre tot aquest reguitzell de treballs, n’hi ha un que inclou una referència teatral concreta: No Singing (2012), sobre els projectes megalòmans de ciutats-casino durant l’Espanya de la crisi, té com a referents la Mahagonny de Bertold Brecht, concebuda al mateix temps que es construïa Las Vegas.

Jordi Colomer va representar Espanya a la Biennal de Venècia d’art de l’any 2017 amb el projecte Join Us! i fa pocs mesos va obrir a l’Hospitalet de Llobregat el laboratori de creació La Infinita juntament amb la productora cultural Carolina Olivares i el poeta Eduard Escoffet, un dels objectius del qual és posar en relació les arts en viu amb les arts audiovisuals. Al llarg de la seva trajectòria Jordi Colomer a exposat en museus i grans cites nacionals i internacionals com l’Arts Santa Mònica, el Festival d’Art de Tolosa, ARGOS Centre for Art and media (Brussel·les), Matadero Madrid, el Museu d’Art del Bronx,  Laboratorio Arte Alameda (Ciutat de Mèxic), el Museu d’art contemporani d’Hiroshima,  Centre d’Art La Panera (Lleida), Jeu de Paume (París), Manifesta, Museu Reina Sofia, Museo Patio Herreriano (Valladolid), Fundació Suñol, Macba, Artium, Museu d’art d’Orlando (Florida), Museo de Antioquia. (Medellín, Colòmbia) i CA2M. Centro de Arte 2 de Mayo (Móstoles, Madrid), entre molts altres.

Artistes dramaturgs i artistes performer

Pel que fa a la relació amb el teatre d’altres artistes que van realitzar alguns dels cartells del Temporada Alta, Narcís Comadira, l’autor del cartell de 1997, és també dramaturg i Frederic Amat (2000) ha realitzat l’escenografia de nombrosos espectacles, com La plaça dels herois i El público, i ha realitzat nombroses performances. En els seus espectacles Carles Santos (2002) va fusionar la música, la performance i el teatre i Jaume Plensa (2007) va treballar en muntatge operístics de La Fura dels Baus com La flauta màgica. Després d’Antoni Tàpies (2008), de qui està pendent la revisió del seu vessant escènic, Pep Duran (2016) és també escenògraf i ha estat la temporada passada en cartell al TNC el muntatge d’ El dolor, de Marguerite Duras, amb escenografia de Francesc Torres (2012).

Antoni Ribas

 

Jordi Colomer, Barcelona 1962.

Colomer treballa en el camp de l’escultura y les instal.lacions, la fotografia y el video-art, i tota la seva activitat està tenyida d’un marcat sentit performàtic, posant a proba a través d’accions els usos habituals de l’arquitectura i l’espai urbà. Colomer s’interessa per el sistema de representacions de la ciutat i la nostra capacitat per subvertir-les. D’aquesta indagació sorgeixen temes derivats com el nomadisme, la perifèria, l’imaginari popular, l’humor, la comunitat, allò provisional, la ficció i la utopia.

El seu treball s’ha exposat arreu del món en museus, centres d’ Art y biennals como el Museo Reina Sofia i Matadero (Madrid), el Jeu de Paume i el Centre Georges Pompidou (Paris),  Belvedere 21(Viena), Bronx Museum of the Arts (Nova York), Arte Alameda (Ciutat de Mèxic), Manifesta 10 (St. Petersburg, Russia), Manifesta 12 (Palermo, Italia), 7 Bienal del Mercosul (Porto Alegre, Brasil), Biennal de la Habana (l’Havana, Cuba), MAAT (Lisboa), Bozar i Argos (Brussel.les) o el ZKU, Zentrum für Kunst und Urbanistik (Berlin). Va representar el pabelló espanyol a la 57 Biennale de Venecia (2017) comissariat per Manuel Segade, amb el projecte ¡Únete! Join Us!. Fins el 2017, resideix entre Barcelona i Paris. El 2018 impulsa amb el poeta Eduard Escoffet i la productora Carolina Olivares, La Infinita, laboratori de creació i lloc de trobada entre arts visuals i arts en viu, basat a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). Colomer ha treballat també com a escenògraf: Olga Sola (Joan Brossa), Final de partida (Samuel Beckett), Perfect lives (Robert Ashley), Carta als actors (Valère Novarina).  

Ha impartit nombrosos workshops (sel. recents): 2018, A guided tour / Una visita guiada. Sandberg Instituut, Amsterdam (Holanda); 2018, New Palermo Felicissima. Centro sperimentale di Cinematografia, Palermo (Italia); 2016, Welcome to Caveland?, ENSA Architecture, Paris-Malaquais, en col.laboració amb el Théâtre Nanterre-Amandiers (Centre Dramatique National), Paris.

Descarrega’t el cartell

OCULTAR CONTINGUT

Curt 2019,THEATRE – THÉÂTRE – THEATER – TEATRO – TEATRE

Com en edicions anteriors, el curt de Temporada Alta és una col·laboració estreta entre Nanouk Films i el Festival i segueix la premissa de ser una declaració d’intencions, un espai d’experimentació i una peça artística en si mateixa.

Dirigit per Salvador Sunyer i Vidal i amb guió de Víctor Santacana i ell mateix, enguany el curt també és fruit d’una col·laboració amb l’artista del cartell, Jordi Colomer, que ha treballat en el camp de l’escultura, les instal·lacions, la fotografia i el videoart. De fet, tant el curt com el cartell tenen els mateixos protagonistes: Laura Weissmahr i Guillem Barbosa, amb un cameo del mateix Jordi Colomer. I tant el curt com el cartell presenten l’espai públic urbà com un teatre immens, on l’escenografia és la ciutat i la ficció neix de les interaccions forçades entre els qui l’habiten.

I si el cartell d’enguany presenta l’espai públic com a espai eminentment polític, el curt també se centra en la vessant política d’un espai molt més claustrofòbic: el metro d’una ciutat gran. La violència i la complicitat amb la violència que es fa sobre tercers és probablement el tema principal d’un curt que ens posa a nosaltres, els espectadors, a l’ull de mira. Què farem en aquesta o altra situació? Fins quan cal aguantar la mirada? La humiliació, la propietat o el poder (sobre la mirada, sobre el punt de vista o sobre l’espai públic), així com la morbositat o la narrativa del terror són alguns dels temes d’un dels curts més claustrofòbics del festival.

Nota del director

 

“Tota violència comença sempre amb una humiliació” – Asghar Farhadi

Darrerament la nostra societat ha experimentat un retrobament amb diverses formes de violència i qui més qui menys s’ha hagut d’enfrontar a una realitat incòmoda.

El curt inaugural del Festival Temporada Alta 2019 es planteja com una hipotètica experiència escènica que viurem, a temps real, durant el trajecte entre dues parades de tren. Així doncs el protagonista d’aquesta petita obra de teatre és l’espectador, és a dir nosaltres i vol plantejar-nos com actuaríem en una representació com aquesta però sobretot què hauríem de fer quan presenciem una escena d’aquest tipus en la nostra vida quotidiana. La quarta paret teatral sembla més gruixuda quan es tracten segons quins temes i per aquest motiu, enguany volem parlar de la violència i per tant de la humiliació, de la seva naturalesa i de la relació que hi tenim com a ciutadans.

De ben segur que hi ha molts tipus de violències i que algunes d’elles són més visibles cada dia però la realitat és que la violència, la més dura si es vol,  ha estat desterrada de les nostres vides. La veiem a les xarxes, a la televisió, ens l’expliquen tota l’estona però només de tant en tant ens toca de prop.  En el fons encara tenim el privilegi de poder-ne negar l’existència i segurament per això no la sabem gestionar quan apareix. L’actitud que solem prendre davant d’un fet violent acostuma a ser la por i la inacció seguida d’un sentiment de culpa per no haver evitat l’agressió i al final un dolor amarg i silenciós en la nostra consciència. O no?

Crec que el teatre, com a suposada eina transformadora d’una societat, ha d’encarar aquest debat des d’una doble perspectiva:

Podem utilitzar la violència amb finalitats artístiques amb el supòsit de fer-nos millors? I conseqüentment, l’hauríem d’utilitzar en alguna situació real? És legítima? És necessària? És útil?

Al final d’aquest curt de 10 minuts de durada, potser ens preguntem per què els actors Laura Weissmahr i Guillem Barbosa (parella a la vida real)  han accedit a representar (i suportar) aquesta violència. I nosaltres?

El teatre, al cap i a la fi, es un espai on els actors es posen la màscara i el públic se la treu, o simplement, un mirall on mirar-nos tots plegats.

Salvador Sunyer i Vidal. Director de Nanouk Films.

 

FITXA ARTÍSTICA

Dirigit per: Salvador Sunyer
Escrit per: Salvador Sunyer i Víctor Santacana
Produït per: Nanouk Films i Temporada Alta 2019
Noia: Laura Weissmahr
Noi: Guillem Barbosa
Home: Jordi Colomer
Música original: Sergio Beltrán
Director de producció: Andrés Mellinas
Director de fotografia: Toni Vidal
Directora d’art: Yaiza Ares
Vestuari: Atena Pou
Maquillatge i perruqueria: Andrea Trenado
Muntador: Marc Roca
Disseny gràfic: Helena Santacana
Disseny de so: Diego Pedragosa
Cap de Comunicació Nanouk: Leonor Abreu

OCULTAR CONTINGUT